Ton Sirera a la Sala Aixelà

Ara és més habitual trobar a les grans ciutats alguna galeria dedicada exclusivament a la fotografia, però als anys cinquanta i seixanta era una veritable raresa, ja que no existia un mercat de la fotografia i ni els mateixos fotògrafs pensaven que podia existir més enllà de la reproducció en una publicació. En molts casos, aquests espais d’exhibició formaven part d’un establiment on es venien càmeres i productes per a professionals, però amb el temps, quan la programació era rigorosa, aquests espais han estat mitificats i cada vegada més estudiats i recuperats.

És ara el cas de la Sala Aixelà, que La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona analitza a través d’una mostra que era, a totes llums, necessària. La Sala Aixelà era un comerç fotogràfic al número 13 de la rambla de Catalunya, que va obrir l’any 1958. D’ençà del 1959 hi entrà a col·laborar el personatge central que va fer viure la credibilitat de la Sala: Josep Maria Casademont, que feia de crític de disciplines contemporànies, com la fotografia, el cinema o el jazz. Al soterrani de la Sala es feien activitats, projeccions i exposicions, que va durar fins al 1975. Obrí l’espai d’exposicions fotogràfiques una mostra de Terré-Miserachs-Masats i se succeïren mostres dels grans autors de l’Escola barcelonina: Colom, Colita o de generacions més joves, com la de Toni Catany. Tot es feia amb molta cura i amb una responsabilitat en el disseny i la difusió. La trajectòria de la sala es veu ara com a molt ben orientada i, tot i que se n’ha parlat, queda ara ben documentada, com mereixia.

Ho destaco per recordar que en aquesta sala va exposar el Ton Sirera. La seva exposició va tenir lloc del 13 al 29 de febrer del 1960, tot just dues setmanes. Com sempre, s’edità un díptic que incloïa una imatge abstracta. La vida del Ton passava sempre per Lleida i aquesta va ser la seva gran possibilitat de connectar amb l’escena barcelonina. El més singular del projecte va ser el de gosar exposar fotografia abstracta. No era gens habitual, ja que el que predominava era aquest realisme documental dels Maspons, Miserachs o el de les cobertes de les revistes, com Destino, que marcaven la pauta de la fotografia de l’època. Així com en pintura era just l’era informalista, la imatge continuava fidel a la realitat. Ton Sirera, però, hi va fer un treball exigent, de recerca, de fer primeríssims plànols d’escorces i líquens, o, per contra, imatges aèries de paisatges. Tot plegat, tant si era una microaproximació a la realitat, com una imatge allunyada, tot venia a ser abstracte a partir de les coses concretes. Quina lliçó més singular la seva: la realitat era abstracta.

Algunes de les imatges que va exposar eren de gran format. Dic grans dimensions pensant en l’època. En Josep Vallverdú ha explicat que aquestes fotografies les positivaven, amb el seu ajut, a la banyera de casa del Ton, ja que les cubetes del revelat del laboratori eren massa petites. En Ton les muntava damunt suports rígids i quedava una fotografia que semblava una pintura. D’aquesta exposició de la Sala Aixelà van sortir bones crítiques i també projectes. El més clar va ser el de fer un llibre. La publicació tampoc havia de ser tradicional. Sirera pensà en uns textos dins d’una carpeta, amb imatges que eren originals seus, no impresos, sinó positivats. Per fer-ho, encomanà el text al prestigiós crític Sebastià Gasch, amic de Dalí i defensor de l’avantguarda clàssica. Per la seva banda, Sirera feu les fotografies. Tot quedà enllestit per al Nadal d’aquell 1960. Quan rebé l’edició, Sirera va tenir una gran decepció. El text de Gasch era en castellà i a la coberta s’imprimí Antonio Sirera. Allò era impresentable per a ell. A més, el text feia servir un llenguatge d’aquells elogiosos dels crítics decimonònics. Tot quedà a l’estudi del Ton, a Lleida, i només circularen algunes carpetes amb les imatges originals del Ton, que ara van molt buscades.

L’experiència va ser, però, molt positiva. L’Alexandre Cirici Pellicer va prendre nota d’aquell fotògraf ponentí que feia una obra original i experimental. Ara la veiem superior al documentalisme de l’Escola de Barcelona.