80 anys de l’exili

Tres ministres inauguraven l’exposició que tanca el 80è aniversari de l’exili, 1939, Exilio Republicano Español, a la sala d’exposicions La Arquería Nuevos Ministerios de Madrid.

S’ha parlat en aquesta celebració de la marxa dels nostres artistes lleidatans compromesos amb la República aquell 1939, però vull referir-me ara al final dels que no varen poder tornar. Leandre Cristòfol és enterrat a Os de Balaguer i Manuel Viola a l’Escorial, però hi ha encara artistes de rels ponentines que van morir lluny de la seva terra. A ells em refereixo.

El primer de tots va tenir una vida força misteriosa, Shum, que en realitat es deia Alfons Vila i Franquesa i havia nascut a Sant Martí de Maldà el 1897. Pel seu activisme anarquista el dibuixant Shum va ser empresonat i amnistiat, però va considerar que era millor fugir. El cas és que va morir el primer de tots. Era el 1967, a Cuernavaca, Mèxic, on va trobar la llibertat per pintar.

El segon va ser el pintor Antoni Garcia Lamolla. Va morir a Dreux el gener del 1981. Havia pogut tornar a Lleida, on tenia una vivenda i un taller, sempre apassionat per recuperar el Canyeret i pintar-lo de nou, però va acabar els seus dies a la vila on s’havia establert i exiliat. Lamolla va poder gaudir de nou a Lleida de l’amistat fraternal amb Cristòfol i Viola.

El tercer va ser l’Enric Crous, traspassat a Noyon el 1987. Crous va tornar d’amagat una vegada a Lleida, però no va poder establir-s’hi per por encara a les represàlies. A Noyon tenia una segona residència de descans, però vivia a Boulogne-Billancourt, a tocar de París, i prop del Bois de Boulogne. Vaig visitar el seu pis i vaig quedar corprès per la seva humilitat. Estava en un carreró senzill. Pujaves unes escales i trobaves aquest apartament poc il·luminat. Al menjador hi penjava una pintura d’unes flors grisoses d’Antoni G. Lamolla com a única decoració. Crous és l’artista exiliat pur, compromès fins al final, fins a la mort.

El darrer, l’escultor Apel·les Fenosa, arrelat a Almatret i enterrat el 1988 al cementiri de Montparnasse. El seu fèretre va ser honorat per les autoritats de la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Barcelona. Havia pogut tornar a Catalunya, però va residir sempre a París, on va morir, sense voler mai tenir la doble nacionalitat, ni acollir-se a la nacionalitat francesa.

Ara a la mostra de Madrid es recorda la dimensió humana, cultural i política que va significar l’exili per a molts republicans. S’hi exposen obres d’art, però també testimonis fotogràfics dels camps de concentració, objectes rellevants i anònims, però una tristor colpidora plana per aquestes sales, i ens evoca aquests artistes nostrats que varen acabar la seva vida lluny de la seva terra. No és una plana simplement històrica. Els hem conegut i tractat, hem vist com vivien i com estaven en terra de ningú. Catalunya no els acabava de considerar pel fet de viure fora i als seus països d’acollida tampoc pel fet de ser estrangers. Resulta memorable que siguin tres els ministres que els recorden ara, atès que representen el bo i millor d’una generació perduda.