Joan de Muga

La inauguració de la Galeria Joan Prats a la Rambla de Catalunya l’any 1976 va ser un esdeveniment d’excepció. Instal·lada a l’antic establiment de barrets del mític Joan Prats, va ser redissenyada per l’arquitecte Josep Lluís Sert, que va conservar els vidres glaçats de l’entrada, va folrar de pita el terra i va arrodonir totes les cantoneres de les parets. El seu fundador, Joan de Muga, ens va deixar la setmana passada i mereix el record de la cultura catalana. El seu pare, Manuel de Muga, havia creat Edicions Polígrafa, especialitzada en llibres d’art, que havia editat monografies dels grans mestres de l’avantguarda. Ara, el seu fill Joan eixamplava l’horitzó de l’empresa amb aquesta galeria que obria l’escenografia del carrer Consell de Cent, on hi havia el rovell del mercat de l’art català, amb René Metras i els Gaspar. L’espai en si mateix era ja un luxe, ja que Joan Prats recordava aquell esperit de l’avantguarda lligat a Sert i a Joan Miró, i a Calder, que havia realitzat per amb ell un mòbil que penjava de l’aparador. Estàvem en plena transició democràtica i Joan de Muga va guanyar-se els pintors que llavors representaven aquest període de compromís i de llibertats. Els seus artistes fidels serien la trilogia de Joan Hernández Pijuan, Albert Ràfols Casamada i Josep Guinovart. Durant un període de temps els va tenir en exclusiva, i simbolitzaven la modernitat a què aspirava la burgesia col·leccionista catalana. Periòdicament els exposava, així com mestres com Joan Miró o Maria Helena Vieira da Silva. A més dels tres grans pintors, Joan de Muga va apostar per Joan Brossa, a qui va defensar com artista, i per Perejaume, que continua present a les seves exposicions.

Amb la intenció de dialogar també amb l’obra gràfica, Polígrafa va ampliar el seu catàleg de gravats i va obrir Artgràfic, al carrer Balmes, als baixos d’on tenia les oficines. Amb aquesta disponibilitat, Joan de Muga oferia exposicions individuals de grans artistes, als quals editava obra gràfica i monografies d’art. Tot sumava per engrandir el projecte, que tenia cada vegada més una projecció internacional. Va obrir galeries a Nova York i era present a les principals fires d’art internacionals.

La relació amb artistes internacionals va impulsar fins i tot un espai al Poble Nou on presentà projectes específics de grans creadors com John Cage, Rebecca Horn o Sigmar Polke. Va ser aquest el punt àlgid de la seva carrera, consolidant un projecte que exportava artistes catalans i importava creadors de renom. El seu emblemàtic establiment de la Rambla va haver de tancar portes per l’increment dels lloguers en aquesta zona i va concentrar la seva energia al local del carrer de Balmes, que encara resta obert, amb el pas a una nova generació de Muga que l’ha succeït. La seva relació amb l’art de Ponent se centra en Josep Guinovart, que durant força anys va ser artista exclusiu de la galeria, i amb Hernández Pijuan, que va exposar moltes de les seves obres fetes al taller de Folquer. En determinat moment va tenir molt interès per l’obra de Cristòfol. De tot plegat, en va quedar una mostra sobre la revista antiartística ART que va acollir a la galeria, amb obres extraordinàries de Cristòfol, Lamolla, Viola i Crous. També, l’única litografia d’una “morfologia” que Cristòfol va acceptar fer. Recordades també són les exposicions que va dedicar a Benet Rossell, en el seu vessant de pintor.

Descansi el galerista que va recolzar-se en la memòria de Joan Prats per apostar per l’avantguarda catalana.