Josep Benet – Rafael Tous

La notícia de la donació de la col·lecció de Rafael Tous al MACBA m’ha fet pensar en Josep Benet, cerverí de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Era a finals del 1987 i Catalunya no tenia encara les infraestructures que es consideraven nacionals; llavors es va plantejar la possibilitat que la Generalitat comprés la col·lecció de l’empresari Rafael Tous, que aleshores ja era extraordinària i centrada en l’art conceptual català. Es discutien dues opcions: l’una era ubicar-la a Terrassa, i l’altra a Barcelona, com a nucli d’un museu d’art contemporani que no existia. Per contra, l’ajuntament de Barcelona ja tenia al cap aquest museu en una altra direcció, i la col·lecció Tous no la consideraven prioritària. Això va durar unes setmanes i, finalment, s’optà per un edifici emblemàtic i un arquitecte internacional abans que per un fons germinatiu, com podria haver estat l’opció de la col·lecció Tous. Ara tot això s’agermana, i de ben segur que integrades en el MACBA aquest conjunt d’obres li donaran una personalitat renovada.

El cas és que en aquell moment Josep Benet, que dirigia el Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, em va demanar que l’acompanyés a visitar un artista exiliat singular: Josep Franch-Clapers, que vivia a la Provença i aspirava a fer també una donació de la seva obra. Dit i fet. Agafem un cotxe i tots dos ens adrecem camí de la frontera en direcció a Saint-Rémy-de-Provence. Tot plegat dos dies d’anada i tornada i fer nit a casa del pintor. Dos dies donen per a molt i el primer tema que toquem és precisament aquest de la col·lecció Tous i del Museu d’Art Contemporani. Josep Benet, que tenia al cap una idea de país, considerava que un museu d’art contemporani no era una prioritat per a Catalunya, i que abans s’havien de bastir les grans infraestructures nacionals. Per a ell, aquell futur MNAC era el museu que calia promoure. En creuar la frontera per la Junquera, que era lliure, Benet no va poder-se estar de recordar les mil i una aventures passades per travessar aquest tram en la clandestinitat. Va ser així que vaig entendre com, per a la seva generació, la Catalunya estructurada demanava un Museu Nacional, un Arxiu, una Biblioteca... que eren idees ben bé noucentistes. L’Art Contemporani havia de venir després.

L’arribada a Saint-Rémy va ser èpica. En baixar del cotxe, Franch-Clapers ens esperava amb una senyera estesa i l’encaixada amb Benet va ser fraternal i molt emotiva. L’artista no estava sol i l’acompanyaven catalans exiliats com ell. Franch-Clapers havia estat internat als camps de concentració de Saint Cyprien i Gurs, i posteriorment havia format part dels camps de treball de Saint-Rémy i ja s’hi havia quedat. Després de sopar vàrem anar al seu taller fins ben entrada la matinada. Ens ensenyà centenars de dibuixos de la vida quotidiana en aquests camps. Allò era un testimoni de primera mà de l’exili, de les misèries sofertes per aquests catalans anònims. Franch-Clapers era de Castellterçol i pretenia que aquelles obres artístiques i testimonials anessin a parar a Catalunya. A més dels dibuixos, feia uns mosaics de grans dimensions que també volia incloure en la donació. Així es va fer. Tot aquests fons va passar a la Generalitat i avui dia està custodiat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Franch-Clapers va morir el 2005 i Josep Benet tres anys després. Aquella generació necessitava que la memòria no caigués en l’oblit. La meva generació somniava en el present i el futur, i el Museu de la Contemporaneïtat ens semblava més necessari de cara a modernitzar-nos.

Ara, l’esforç per aplegar l’art conceptual que ha fet Rafael Tous forma part de la història de la resistència cultural dels artistes en temps del franquisme, talment com els dibuixos de Franch-Clapers en temps de barbàrie.