Germano Celant

El c oronavirus s’ha endut Germano Celant (Gènova, 1940- Milà 2020), historiador i crític d’art. Tots els corrents artístics del segle XX han tingut al seu si o al seu costat un teòric emblemàtic. Tristan Tzara amb el dadaisme, André Breton amb el surrealisme, Michel Tapié amb l’informalisme, o Harold Rosenberg i Clement Greenberg amb l’expressionisme abstracte. El mateix podem dir de Germano Celant i l’art povera.

Érem a finals dels anys seixanta i un nou corrent internacional va trencar l’hegemonia de l’abstracció. Als Estats Units i a Anglaterra li varen dir pop art, donat l’alt nivell de vida econòmica dels dos països. A França, aquesta nova empremta de la realitat es va dir nouveau realisme i a Itàlia ho coneixem com arte povera. No parlem exactament del mateix, però sí d’un compromís dels artistes amb la vida quotidiana que depassava aquella introspecció de l’existencialisme i l’informalisme.

A Itàlia es varen sumar a aquest corrent artistes avui dia molt coneguts: Pistoletto, el matrimoni dels Merz, Penone, Paolini, Anselmo, Boetti, Kounellis o Pascali. A Germano Celant li va tocar el paper de comissari i teòric del grup, organitzant exposicions a Itàlia entre els anys 1967 i 1968. Va ser un moment de llançament a l’escena internacional de l’art italià contemporani. L’escena italiana interessava i Germano Celant va capitalitzar aquesta nova situació organitzant mostres a França i als Estats Units.

En transcendir l’escena italiana, va fer un pas envers l’art contemporani internacional, tot i seguir vinculat als seus orígens, amb aportacions definitives a l’obra d’altres creadors com Piero Manzoni, de qui va realitzar el catàleg raonat, o Lucio Fontana.

L’any 1988 Germano Celant passa a ser responsable d’art contemporani del Museu Guggenheim de Nova York. Ara ja no es tracta només de defensar l’arte povera, sinó l’art del seu temps. Promou i escriu sobre l’“Inexpressionisme”, en què incorpora i defensa molts artistes que seran clau en els anys noranta: Jeff Wall, Cindy Sherman, Juan Muñoz, Fischli i Weiss, o Jeff Koons. Amb un desig de mantenir la seva llibertat intel·lectual, Germano Celant va preferir treballar amb independència, i va anar ocupant càrrecs on podia gaudir dels seus criteris propis. Al 1993 va dirigir la Fundació Prada de Milà i va fer de comissari de diversos esdeveniments de la Biennal de Venècia.

Germano Celant va ser responsable de la internacionalització de l’art italià d’ençà dels anys seixanta. La difusió de Mario Merz, Michelangelo Pistoletto o Janis Kounellis va ser afavorida per les seves estratègies, amb un resultat digne de record, donada la dificultat d’expandir-se enfront dels artistes americans.

Aquesta subtilesa de diferència pop, nouveau realisme i arte povera és essencial per entendre l’art lleidatà de l’època, especialment l’obra de l’Àngel Jové i l’Albert Coma Estadella i els orígens de la Petite Galerie. Recordem que som just en aquest moment. En aquesta generació de Jové, Coma, Llena i Gubern tenim el moment clau de canvi de cicle de l’art català. L’informalisme ja és a les acaballes i un nou art s’esdevé. El crític Alexandre Cirici parla de “nou realisme”, fent-se amb la denominació francesa, però l’esperit de l’Àngel Jové i de l’Albert Coma Estadella és més proper a l’arte povera, que introdueix una nova ocupació de l’espai amb materials que no són nobles. Kounellis va introduir cavalls vius en una galeria d’art com una obra artística, i l’Àngel Jové va clavar un neó il·luminat en un tros de carn d’animal i el va exposar com una escultura. El neó de la Petite Galerie per terra és també en sintonia amb els artistes povera italians.

Sovint relacionem Jové i Coma Estadella amb Rauschenberg o amb Yves Klein, però és amb aquests artistes que va defensar Germano Celant amb qui millor coincideixen.

De segur que el crític, que ara ja és història, s’hauria interessat per aquests treballs que varen posar les bases de l’art conceptual.