Gallardo, al Museu

La compra per part de l’Archivo Lafuente del fons del dibuixant Nazario i d’Amèrica Sánchez va alertar les institucions sobre com vetllar per aquest patrimoni que algú podia titllar de “subcultural”, si més no pels seus orígens. Nazario representava l’escena underground que va congriar-se a la Barcelona de la Transició, amb figures emblemàtiques com Ocaña i Mariscal. De cop tothom va considerar que calia preservar aquest patrimoni i mirar que no se n’anés lluny de Catalunya, especialment quan molts d’aquests autors són encara vius. En aquest estadi es troba ara la qüestió i Lleida fa un pas en acollir una donació de Miguel Gallardo.

Nascut a Lleida el 1955, Gallardo va marxar de seguida a Barcelona, on l’any 1977 crea amb Juan Mediavilla un personatge que duia el nom de Makoki. Tots dos i Moncho Borrajo, que va obrir una botiga de còmics a tocar de la part baixa de la que llavors era la via Laietana, van fer créixer aquest personatge lumpen i canalla que s’havia escapat d’un frenopàtic i voltava amb fils elèctrics connectats al cap. Jo els havia visitat sovint als seus estudis i a la botiga i Gallardo i Mediavilla eren un mirall de Makoki, pura imaginació i llenguatge de carrer que aplicaven als seus dibuixos, en blanc i negre, i on primava més la línia que el color. Explicaven històries que després servien d’argument per a alguna historieta.

Gallardo i Mediavilla varen connectar a partir d’aquell moment amb la que havia estat la generació anterior de Nazario i Mariscal. No venien d’aquell grup del Rrollo Enmascarado, però en el fons donaven una mica d’aire fresc a la generació precedent. El personatge de Makoki havia anat apareixent en diverses publicacions i fins i tot varen fer un àlbum especial, al qual seguiren d’altres.

Amb l’arribada de la revista El Víbora tots els dibuixants de còmics varen tenir una major professionalització i es va superar una etapa marginal.

Gallardo es va fer gran, diríem, i va sobreviure a Makoki amb un pas endavant vers una línia “blanca” de la il·lustració. Una cosa semblant va ser el cas de Max, que, com ell, publiquen encara a la premsa dibuixos on té una rellevança major el color que aquell dibuix enèrgic i canalla, basat en el guió. Gallardo va tenir una nova identitat amb llibres sobre el personatge de la Maria, cartells i il·lustracions per a la premsa internacional. Perico Pastor, Gallardo i Max són alguns dels il·lustradors més artístics de la premsa i les revistes. L’estil de tots ells es fa visible a l’instant.

En aquesta etapa de maduresa, Gallardo ha mirat de deixar constància dels fets amb aquesta donació que arriba ara a Lleida. Passarà amb ella com amb Xavier Gosé, que va dedicar la seva vida a la il·lustració de revistes satíriques, i amb el pas del temps han estat els seus dibuixos els que han perdurat i representen tota una època, la de la Belle Époque. El mateix ha de passar amb aquests dibuixos. Per a nosaltres, contemporanis de l’evolució de les il·lustracions de la Transició ençà, amb el temps hi veurem l’obra d’un artista plàstic.

Tota aquesta tradició del còmic dels setanta i dels vuitanta no va tenir a Lleida una gran difusió, tot i aquell número de Butifarra! lleidatana. Lleida és la pera del 1979, i per aquest motiu que la ciutat disposi d’un fons de Gallardo personalitza encara més la seva condició d’obres de museu, i arriba en un moment en què els museus s’esforcen per disposar als seus magatzems d’obres d’un període evidentment contracultural.