Quatre anys sense Benet Rossell

Sembla poc o molt segons es mesuri, però aquest agost fa quatre anys del traspàs de Benet Rossell. Trobem a faltar la seva energia expansiva, inclusiva, oberta a totes les disciplines visuals, sonores, textuals, el fer i dir com si no res, com si res fos important i a la vegada l’insignificant volés a la dimensió universal. A poc a poc, Benet Rossell l’havia amarat de ponentisme, o l’havia mitificat fins a l’extrem de retornar a les seves arrels, a Àger i a Lleida, i en aquest camí va anar acompanyat i en va fer de nous, fidels companys de viatge, que segueixen la seva estela i malden per trencar llindars disciplinaris i ser avantguardista astral i pagès a l’hora. Benet Rossell representava tot a la vegada, pintava i era pintor, i exposava, escrivia i era poeta i publicava, filmava i era cineasta i estrenava, feia llibres d’artista i plaquettes d’edicions limitades que ara són buscades, teixia i feia de tapisser, dibuixava i escrivia al mateix temps. Només ell, amb la seva presència espacial i temporal, agermanava totes aquestes diversitats que expressaven sempre el mateix sentit.

Si coneixem la seva formació veiem com primer de tot va buscar-se a si mateix, a París, a l’Índia o a Nova York. Estudis universitaris i de vida per arribar al fons del que volia ser. Va fer-se primer de tot com a home, i una vegada trobat ell mateix, deixava eixir el seu interior de la forma que automàticament emergia. Pretendre entendre la seva obra sense adonar-te que l’obra és ell és un camí errat. No hi ha dreceres. Ell era al centre i perfilava un cercle on el seu món anava i venia. Era ja gran quan va sentir de nou la crida de les arrels i s’hi va implicar seriosament. No va comparèixer de nou a Lleida com un artista sense més, sinó que va venir a cercar complicitats, germans. Amb ells va créixer i molt del que va succeir després d’aquella primera mostra a l’Ereta Taller té a veure amb els llocs, els espais, la gent, les persones amb què compartia principis.

No només va ser a Lleida, sinó que va sembrar llavors també a Barcelona, que varen florir, sempre de manera inesperada, ja fos aprenent a ballar el tango com a teixir. Benet Rossell s’explica gràcies a aquests germans amb qui va anar compartint viatge: editors, galeristes que ara defensaven els seus dibuixos, ara les seves pintures, ara recuperaven els seus films, ara decidien recuperar-lo i li feien la mostra de La Virreina, o ja finalment prenia categoria històrica i li dedicaven una gran mostra al MACBA. Curiosament, res d’aquesta atenció, petita o gran, va canviar res de la seva personalitat, ja que Benet ja estava fet quan va tornar de l’Índia. Ja havia après i caminava sense tocar de peus a terra, deixant, però, petjades.

Ara passarà el mateix que feia en vida. El recordarem, decidirem o no que aquella època o aquella altra era més interessant, reeditarem els seus llibres, però Benet Rossell era ell qui t’obria la porta i et deixava entrar. Així serà. Ens permetrà rellegir-lo i analitzar-lo i sempre, al final, trobarem, al bell mig l’home que fa el cercle i agermana paraules, lletres, grafismes i pinzellades, i totes són el seu mirall, però res existeix al seu marge, ja que res no era com era, sinó que ell il·luminava una ombra i la dotava de poètica i la feia gran i sensible. En el fons és un tot que es desgruna en cada obra, en cada poesia i en cada imatge en moviment. Se’ns escapa, quan pensem que ja ens hem adonat del que volia dir. Resulta intangible, en el fons.