Artur Aguilar

Va expressar l’artista en la inauguració de la seva exposició a la Fundació Vallpalou el bon record que conservava de la mostra que va fer a Lleida l’any 1984 i la trobada amb personatges de l’altura de Cristòfol i Coma Estadella. En aquells moments la Pintura gaudia d’una pràctica generalitzada i una vigència indiscutible, no com ara, que no ha pogut inserir-se en el cànon de la postmodernitat. No es tracta només de la disciplina pictòrica, sinó que els treballs individuals, introspectius, com és el cas de l’Artur Aguilar, són a la banda oposada del criteri majoritari que l’Art s’ha de fer ressò del que passa i compartir-ho el més àmpliament possible. És precisament aquest fet de no seguir les pautes epocals el que ens atreu de l’obra de l’artista, centrat en una tradició que assumeix sense alteracions de l’axiomàtica i la percepció visuals. Aquelles obres que va presentar llavors al Museu Morera, i que es basaven en ratllats amb rectangles, han anat evolucionant al llarg de quatre dècades, com es pot veure a la mostra actual de Lleida. Molts dels companys de viatge d’aquest art postminimalista dels anys 80 no van poder suportar la pressió de les figuracions transavantguardistes que seguiren a la Pintura-Pintura, que introduïen elements referencials en els camps de colors, però l’Artur Aguilar va seguir fidel, pintant variacions sobre temes similars, amb subtils incorporacions més enllà de la base sobre el quadrat i el rectangle. Ho podem veure si seguim la cronologia dels quadres que ha dut a Lleida: introducció de noves gammes de colors, díptics i políptics, rectangles trencats o composicions diverses de formats que creen estructures més complexes. Tot pintat amb acrílics o aquarel·les, amb suports de papers, de tela o de fusta. Malgrat la diferència de dates de les primeres obres a les darreres, tot té una unitat sense estridències i tot s’emmarca en aquesta voluntat de referir-se sempre a les lleis abstractes, sintètiques, de la percepció, del fet de veure i de mirar. Parlo d’evolució o de noves sèries “subtilment” experimentades, ja que no hi ha un canvi que renegui o contradigui el que ja ha fet. Això no obstant, hi ha un punt en què l’Artur Aguilar introdueix el que ell indica en els títols com Arcs unes formes corbades que sotmet a les mateixes variacions que abans havia fet amb les retícules i les línies diagonals que es creuaven. En aquestes obres la solució és molt complexa i la pròpia mirada no comprèn el que veu, fins que ha d’analitzar els plans, les trames i les formes. Sembla com si el nostre cervell assumís les formes rectangulars i les quadrades, però té més dificultat a assimilar les corbes. Són aquestes obres les que més m’han interessat i les que han dut l’autor a experimentar també informàticament i aplicar els resultats en unes edicions d’impressions digitals glicée d’una gran qualitat, que l’han ajudat fins i tot a introduir els cercles i espirals, més enllà dels arcs.

És aquest un camí renovat, una pauta formal que l’ha dut als seus treballs més recents i que s’albira ple de camins per explorar, sense renunciar a una base ben assumida. Si ens fixem en els artistes del segle XX que s’han centrat en l’analítica de les formes i els colors d’ençà del suprematisme, sempre s’ha tractat de creadors fixats a explorar un determinat aspecte axiomàtic, que han investigat a través de variacions sempre sobre temes molt determinats. És el que l’Artur Aguilar ha definit com la seva personalitat, i s’ha mantingut amb fermesa, sense caure en la monotonia, ans al contrari, recercant petites vibracions que sempre venien de la composició o dels colors i que ara s’aventuren envers l’aportació de les corbes i la seva acumulació, que com sempre planteja un diàleg entre fons i forma, entre absència i presència, component les superfícies pintada, que ha estat l’obsessió dels pintors que només es refereixen a la pintura mateixa.