Josep Vallés Rovira

Pot semblar estrany recordar la figura d’un figuerenc il·lustre ara que ens ha deixat, però Josep Vallés Rovira, tot i destacar com a empordanès, havia nascut a Bellpuig el 1931. El seu pare, Evarist Vallés i Llopart, era llavors notari. Nascut a Hospitalet de Pierola, havia exercit a Vielha i a Calaf, abans de ser destinat a Bellpuig, on residí pocs anys, ja que el 1932 ja va ser destinat a Figueres, on va morir el 1956. Prolífic, va tenir una descendència nombrosa, d’11 fills. Josep va ser el setè en l’ordre de naixements. La primera, una filla que va ingressar com a religiosa de la Caritat. De creences cristianes, va ser actiu a Figueres en la seva rectitud. El seu obituari figuerenc el mostrava com “patriarca de la fe de Abraham, paciente y sufrido al estilo de Job y Tobías, compasivo samaritano/paño de lágrimas en repetidas ocasiones, limosnero, más austero y penitente de lo que externamente apareciera, católico practicante sin respetos humanos ni ostentación.”

Tot el contrari del seu fill Josep, i d’Evarist, que va arribar a ser un pintor rellevant, amb una col·lecció de pintures que Salvador Dalí va trobar dignes d’ocupar uns espais del seu Teatre Museu de Figueres, al costat de les composicions d’Antoni Pitxot.

Josep va seguir els passos del pare i va estudiar dret i va ajudar al seu despatx, però aviat sentí la vocació de la crítica d’art. Publicà articles a diversos mitjans barcelonins, però va ser especialment a Tele/eXpres on va deixar prova de la seva personalitat entre els anys 1969 i 1979. Els seus textos eren del tot críptics, amb un llenguatge sec, com si fes una escriptura de telegrames. Escrivia obviant els articles, les comes, i la gramàtica, i repetia els conceptes amb punts i seguits, que el feia absolutament original a la vegada que difícil de seguir. Els seus textos al diari semblaven una transcripció exacta de les seves notes, sense afegir cap rastre de literatura.

La seva estètica s’aproximava a l’avantguarda catalana. Hi va escriure força llibres dedicats a alguns dels seus amics artistes. A Daniel Argimon, publicat el 1976; a Beneyto, del 2002; a Matias Palau, etc. L’obra més remarcable va ser la de Tàpies empremta (Art-Vida), i ja en el seu vessant surrealista empordanès, l’obra Dalí delit Empordà (eròtic, esotèric, marxista). Només aquests títols indiquen el grau de bogeria i excentricitat del seu treball, tot i participar en iniciatives bibliogràfiques més serenes com Santes Creus vist per 53 artistes.

Jo el vaig tractar amb motiu d’una exposició que vaig organitzar l’estiu del 1995 al Palau Robert de Barcelona. Es tractava d’un treball compartit amb els pintors Lluís Bosch Cruañas, Carles Planell i Amèlia Riera, que eren uns supervivents de la generació informalista o de l’Escola de Barcelona. A totes les converses que vaig tenir amb ell no vaig arribar a entendre res del que em deia. A tot li donava una explicació numèrica i esotèrica, sempre sumant dates dels dies i de les hores per arribar a dir que tot estava escrit i fixat a través dels números i les formes geomètriques. Treia el llapis i dibuixava una piràmide i feia operacions de càlcul davant teu i arribava a conclusions que no sabies si creure o malfiar.

Expliquen que col·leccionava tapes de vàter modificades pels artistes i en tenia la casa plena, i va arribar a exposar en públic allò que considerava un bé preuat. El seu germà Evarist era ben diferent, més calmat, tot i la seva proximitat amb el surrealisme de Salvador Dalí. Quan es parla de la rauxa empordanesa i es posa damunt la taula Dalí o Josep Pla, hi ha ara aquest personatge singular que, si va néixer a Bellpuig l’any 1931, havia de ser per explicar una teoria numèrica i astral predestinada.