Gaspar, Correa, Mari, Vergine

Setmana negra per al món de les arts després de conèixer dia rere dia la mort del galerista Joan Gaspar, de l’arquitecte Federico Correa, del dissenyador Enzo Mari i, just l’endemà, de la seva dona, la historiadora de l’art Lea Vergine. Tot plegat suposa una gran pèrdua per a la idea de la Gran Barcelona i per extensió de tot Catalunya. Joan Gaspar era el mantenidor de la memòria de la Sala Gaspar d’aquell mític Consell de Cent. A la Gaspar, que regentaven el seu pare Joan i l’oncle Miquel, varen exposar Picasso, Miró, Tàpies, Clavé i, fins i tot, l’Àngel Jové. Va ser una de les galeries més potents a la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Joan Gaspar va créixer envoltat d’aquests grans personatges i, quan la sala va tancar, ell va obrir un nou espai amb el seu nom, Joan Gaspar, primer a la plaça Letamendi i ara, finalment, de nou al Consell de Cent. El seu fons, ric encara amb obres d’aquests grans artistes, es complementava amb unes vivències personals que el lligaven molt personalment als artistes. La relació amb ells havia transcendit el pur mercat de l’art per esdevenir realment fraternal, especialment amb l’entorn de Picasso i de Clavé. Joan Gaspar era patró també del Museu Picasso de Barcelona. Grans galeristes, els Gaspar, una família culta i implicada en la societat barcelonina que ens deixa orfes ara d’aquells galeristes que varen fer créixer el nivell de la seva ciutat quan els noms de Picasso i de Miró es posaven en dubte pels barcelonins.

La marxa de Federico Correa ha tingut també un gran impacte. Arquitecte i professor mític de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, era un referent, com també ho és encara l’Oriol Bohigas, d’ençà dels anys seixanta, per combinar la pràctica arquitectònica amb el disseny i el compromís cívic. Els seus treballs, fets en col·laboració amb Milà, varen començar a ser referencials quan va fer els seus primers projectes a Cadaqués, ja l’any 1955. A Barcelona era autor d’edificis com ara la Torre Talaia de la Diagonal, la reforma de la plaça Reial, la rehabilitació de la seu de la Diputació de Barcelona a la rambla Catalunya-Diagonal i el Pla General de l’Anella Olímpica. També havia participat en l’estadi Olímpic, l’any 1992. Correa era molt apreciat pels seus dissenys d’interiors. El més perdurable, el del restaurant Flash. Flash, encara en el mateix estat que l’any 1970, com el Reno, Il Giardinetto i el Set Portes. També de comerços, com la botiga Furest. La seva darrera intervenció va ser al Museu Episcopal de Vic. Qui ha lamentat més la seva pèrdua han estat, però, els seus alumnes de diverses generacions a l’Escola d’Arquitectura. Tots varen tenir un gran impacte amb les seves maneres i el seu mestratge que representava una Barcelona Divina. Ramon Maria Puig es pot dir que va ser un dels seus deixebles predilectes.

Joan Gaspar i Federico Correa representen justament aquest elevat esperit modern i democràtic en una Barcelona fosca, i tots dos han contribuït a posar les bases per aquell esclat que va significar l’any 1992 en què, de cop, hi va haver un llançament internacional de la ciutat.

En aquest entorn cal recordar la figura del dissenyador italià Enzo Mari, que va arribar a signar un manifest de Barcelona en què reclamava l’aportació del disseny per una societat més justa. Mari, que va ser distingit per Barcelona, era el prototip de dissenyador contrari als excessos de la postmodernitat, preocupat per la justícia social. Tota la seva vida se’l veia acompanyat de Lea Vergine, una crítica d’art i historiadora, autora de molts llibres i exposicions de gran difusió a Italia. Si Enzo moria dilluns, Lea ho feia dimarts. Fins i tot en aquest punt, les persones excepcionals ens deixen en harmonia.