Abad Gil

Fins i tot els centenaris no són equitatius. Els celebrem al nostre albir. Aquest any passat vam passar de llarg pels de l’Ernest Ibàñez i Juan Manuel Nadal Gaya. És veritat que la pandèmia va restar moltes energies i disponibilitats, però sempre és gratificant recordar-los. Enguany s’escau el de l’escultor Abad Gil. Segur que tindrem temps d’aturar-nos en el seu record. Per a mi era l’Abad pare, per diferenciar-lo del seu fill, també artista i amb nom i cognom similars. Altres li deien simplement “Antonio”. Va morir relativament jove, ja que tot i semblar gran, tenia només 66 anys. Vaig visitar-lo al llit convalescent de l’hospital poc abans del traspàs, acompanyat de l’Albert Coma Estadella. Li dúiem el primer exemplar imprès del catàleg de la retrospectiva que li havíem organitzat a la sala de La Caixa de la plaça de la Sal. Crec que li va fer una enorme il·lusió. L’Abad Gil no era ambiciós, i els darrers anys estava molt més il·lusionat en la progressió artística del Toni Abad que en la seva pròpia. Tenia un orgull de pare que passava per damunt del seu. Tot i així va tenir la sorpresa de l’exposició i veure el catàleg a les mans li va significar molt. Passava els fulls amb els ulls satisfets de l’obra feta. La mostra va resultar pòstuma i ara és un bon testimoni de record. Anys després, muntada pel mateix Toni Abad, vam organitzar una mostra de dibuixos a la Sala del Col·legi d’Aparelladors de Lleida, amb l’edició d’un llibret magnífic.

L’Abad Gil va mostrar molta atenció per tot el que jo feia. Anava a visitar-lo al taller que havia fet a la terrassa del seu àtic de la plaça Ricard Vinyes, o al magatzem del carrer Llitera. Era el temps que duia l’empresa de la marbrista, però en aquests espais guardava tota la seva obra, a més d’un altre espai que tenia a Alpicat. Tot era ple d’obres de diferents materials, inclosos els bronzes. En alguns racons hi havia encara motlles de gàrgoles i capitells de la Seu Vella. L’Abad Gil havia nascut a Cuenca el 1921, però va venir a Lleida pel servei militar i després ja es va quedar, restaurant elements escultòrics de la Seu Vella i establint-se amb la família que va tenir amb la seva companyia, la poetessa Teresa Roses. Havia estudiat escultura a Cuenca i els records d’aquells penyals l’inspiraven formes morfològiques de personatges pensatius.

En aquells temps de la postguerra l’Abad Gil va contribuir a la creació del Cercle de Belles Arts. El seu nom no s’havia associat tant a aquesta fundació, però darrerament li agradava insistir en el seu paper amb la resta de companys d’època. L’amistat amb l’Albert Coma Estadella va esperonar-lo vers la creació lliure, una activitat que feia en solitari, però amb convenciment. Després va animar-se a exposar en col·lectives i va fer l’obra que va instal·lar-se a les Basses, i que ara descansa davant del rectorat de la UdL. Després, quan l’Antoni Lamolla i el Manuel Viola van començar a retornar a Lleida i Balaguer, tots tres feien pinya i promovien exposicions. Abad Gil va esperonar Lamolla a exposar a la galeria Terraferma, en una retrospectiva on hi havia molta obra surrealista. Finalment va adquirir ell mateix L’espectre de les tres gràcies, que sempre penjava de la paret de casa seva.

Un dia va trucar-me perquè l’acompanyés al seu taller. Va encendre els llums i em va dir que mirés els caps que es disposaven en pedestals i taules. “I bé?”, va dir-me. El cas és que havia fet el retrat de memòria de la meva dona i em volia sorprendre. Ens estimaven fins aquest punt. Poc abans d’ingressar a l’hospital em va fer anar a casa seva amb la meva filla. Tenia llavors la veu greu i afectada. Va fer-li triar un petit bronze expressament, que ella conserva amb el bon record. L’amistat va donar fruits i ell, que no volia interferir en el reconeixement del Toni Abad, trobarà ara el seu espai en la nostra memòria.