Josep Barberà

No vaig tenir gaire oportunitat de conèixer-lo, però Josep Barberà em va semblar una persona molt interessant. Va ser quan presentàvem l’any 1982 l’exposició de Pintura lleidatana contemporània a la sala Caixa de Barcelona. Ell hi va assistir i en aquell moment vàrem fer una fotografia de grup que ha resultat epocal i irrepetible en què apareixia al costat dels artistes que encara eren vius Jaume Minguell, Cristòfol, Niubó, Ibáñez, Coma Estadella... Ell, home de molt poques paraules i fumant en pipa, era l’exemple de la discreció. Va morir l’any següent, el 1983.

A Josep Barberà i Farré, de qui enguany també s’escau el centenari del naixement, l’hem associat sempre a Josep Benseny. No obstant, era el seu cunyat, ja que s’havia casat amb la seva germana Rosa. Treballava a Regions Devastades, en aquell vell edifici que va ser substituït pel de la Guàrdia Urbana. La seva passió era la de la pintura, i amb Benseny va iniciar-se en el paisatgisme a l’aire lliure. A poc a poc s’hi van sumar molts artistes d’aquella postguerra grisa lleidatana i varen fer pinya al temps que consolidaven una mena de grup d’amics que va esdevenir després germinatiu del Cercle de Belles Arts. En Josep Barberà va orientar-se vers l’aquarel·la i hi trobà una especialitat. Participà en la majoria de mostres col·lectives d’aquell moment i poques vegades exposà individualment, ja a les sales del Cercle.

He dit que era home de poques paraules, introspectiu. Quan morí Benseny consolidà una estreta amistat amb l’Ernest Ibáñez i també amb Leandre Cristòfol. A més de la pintura va practicar la fotografia, i es conserven algunes imatges memorables de Leandre Cristòfol envoltat dels seus mòbils, fetes amb un gran criteri i sensibilitat. La fotografia era una passió tant íntima com la del seu caràcter. L’any 2000 vaig provar de fer una exposició retrospectiva sobre les seves imatges fotogràfiques, que es va instal·lar a la biblioteca pública de Lleida en el marc de la Primavera Fotogràfica a Catalunya, que va resultar tota una descoberta, en què a més de retrats hi havia detalls d’objectes quotidians experimentals. A tot això m’ajudà la Rosa Benseny, que sempre ha conservat la memòria del seu germà i el seu company, i que ha preservat que ens arribi el record de la seva petjada.

El xalet dels Benseny al carrer Alfred Perenya ja no existeix, ara hi ha una clínica nova, tampoc el rastre d’aquell edifici de les Regions Devastades. Cristòfol, amb la seva gavardina d’olor de naftalina, i Josep Barberà, amb la pipa fumejant, o l’Ernest Ibáñez parlant de la transcendència de la pintura per damunt de nostre jo, són espais imaginaris d’un moment en què aquesta generació va haver d’inventar-se un caliu per tirar endavant la pràctica artística del no-res. Benseny tenia encara l’experiència de la Lleida republicana i va saber traslladar-la amb entusiasme als joves que com Josep Barberà tenien inquietuds. Ell en cap cas va voler consolidar una carrera artística professionalitzada, crec que la seva visió del món era la de la placidesa espiritualment interior, l’harmonia d’una felicitat íntima i mai pública. Per aquest motiu la seva obra va desenvolupar-se amb discreció. Resta pendent aprofundir-ne, estudiar les seves aquarel·les i contrastar-les amb les de Benseny, i preservar els seus negatius i positius fotogràfics per mirar de descobrir el talent d’aquest artista de la no-notorietat i de la saviesa.