Patrimoni i espoli

Aquests dies –malauradament– sentirem a parlar de patrimoni i d’espoli, de propietaris i restitucions. Coincideix amb l’aparició d’un llibre d’investigació del professor Arturo Colorado Castellary sobre Arte, botín y guerra, que analitza el que va passar amb les obres requisades i emmagatzemades per la República i el que va fer amb posterioritat el franquisme.

En síntesi, l’autor detalla que la República va arribar a catalogar i conservar 17.000 obres d’art, de les quals 8.710 varen arribar al control franquista, que les va anar repartint després segons criteris propis. Una quantitat de 3.761 obres va anar a parar a les col·leccions de 35 museus espanyols, 2.330 es destinaren a organismes oficials, 2.040 a l’església i 579 a particulars.

Val a dir que tant en l’època republicana com en la posterior, tot es va fer a través de l’organització d’ens que vetllaven per fer-ho de la manera més professional possible, quan així era permès, amb elaboracions de llistes i descripcions que són les que han permès l’anàlisi i les restitucions. En el cas republicà, després del caos dels primers dies, la Generalitat va organitzar un servei amb aquesta finalitat. El mateix va passar a mesura que les tropes franquistes entraven en territori republicà. Lluís Monreal Tejada va ser l’historiador de l’art que va entrar a Lleida i va fer-se responsable del patrimoni artístic.

Què va passar a Lleida? Doncs els primers dies tot va estar en mans d’incontrolats que arrasaren tot el que tenia símbol d’Església. Aviat hi va haver una organització de salvaguarda en què prenen protagonisme persones en concret que tenen la responsabilitat i el compromís individual de rescatar el patrimoni de la crema. Els noms ja els sabem. Enric Crous, Antoni G. Lamolla i Apel·les Fenosa.

Què va passar, però, amb les seves obres? En aquest primer estadi sabem de la seva intervenció per recuperar el patrimoni de l’Església, però hi havia obres contemporànies, modernes, en el nostre territori. Crous parla a les seves memòries de la col·lecció particular del farmacèutic Pons. Comenta la seva rellevància i la seva perduda. Anys més tard, probablement a la revista Ciudad, es va publicar un article sobre aquesta col·lecció, il·lustrat amb una fotografia d’un quadre de Modigliani. No n’he sentit a parlar mai més.

Els mateixos artistes sabien que amb l’exili la seva obra perillava i no tenien els mitjans per conservar-la. L’atzar va jugar a favor seu.

Leandre Cristòfol es va cuidar d’amagar-les en un corral d’Os de Balaguer. Quan va tornar, les va desenterrar, però el Peix damunt la platja es va trencar.

Lamolla va tenir en part molta sort. En aquells moments d’inici de la guerra projectava unes exposicions seves a Tenerife i havia embalat i enviat les obres per a algun recader.

Sigui com sigui, aquestes caixes van anar tombant i anys més tard aparegueren en algun dipòsit andalús i el pintor va poder recuperar-les. Crous va perdre tot el que havia deixat a Lleida, sens dubte, i Viola no tenia en realitat gran cosa a conservar.

Viladrich, que va creuar la frontera a peu, deixà les seves pintures amagades a Barcelona, Fenosa en una estança a la Floresta que va ser destrossada. Potser aquest llibre ens donarà pistes sobre obres desconegudes o en permetrà la identificació.

Quan feia la investigació logicofobista em va sortir una fotografia als arxius que ara ha investigat Arturo Colorado Castellary. Era d’un quadre de Maruja Mallo que havia comprat Josep Lluís Sert.

Al revers de la imatge deia: “Requisat.” On havia anat a parar? Potser ara ho descobrirem.

Encara que no ho sembli, en aquest espoli no només hi havia art religiós, sinó també contemporani.