Albert Minoves

Hem seguit des dels seus inicis l’obra pictòrica d’Albert Minoves, des d’aquells anys vuitantes en què la pintura en general gaudia d’una nova embranzida generacional, a cavall d’un expressionisme del gest i unes referències figuratives. En el seu cas, tot això es formulava en unes tonalitats cromàtiques terroses i en uns elements formals estructurats o dibuixats que relacionaven fons i figura.

Si més no, és el que recordo d’aquells moments efusius en què a Lleida va formar part d’una nova fornada d’artistes com Jordi Jové o Montse Ruiz, amb els quals vam imaginar el recanvi del que dèiem generació dels setanta. D’aquell precís instant vam passar a una situació que es va diversificar.

Montse Ruiz va marxar de Lleida, Jordi Jové es va implicar en l’Escola Municipal de Belles Arts i Albert Minoves va projectar el seu camí en la docència i en la pràctica pictòrica. Com a professor a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega va establir-se a Barcelona i va continuar pintant i exposant, confluint novament amb Jordi Jové, amb qui va compartir també estudi.

Ara, a la mostra que es pot veure a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, trobem un Albert Minoves madur, serè, esclatant en els formats, deslliurat ja de la docència i investigant introspectivament sobre pigments i tècniques pictòriques. Aquells tons antics són ara colors lluminosos i el dibuix que estructurava és fonamental i bàsic.

L’exposició, per a la institució i per a l’artista, és un posicionament ara que la pintura, a diferència dels anys vuitanta, és com una raresa. El muntatge té una contundència, amb una sèrie de teles que no estan muntades, sinó simplement clavades als murs amb puntes de colors. Si a aquesta sèrie d’obres, totes del mateix format, hi afegim el reflex del vidre que amaga el retaule de la sala, sembla que la mostra ocupi el doble d’espai i crea una sensació impactant. Aquestes pintures parteixen de dibuixos que el pintor ha esbossat prèviament i que es troben a l’entrada del passadís.

Veiem així la idea i el seu pas pictòric, i ens adonem com aquestes imatges tenen quelcom de referència surrealista, logicofobista, que tant bon punt poden ser vegetals o arbres, o paisatges hipnagògics. Són l’element principal, que després en format quadre hi afegeix el color, una base molt seva de grocs, de blancs, de blaus. El dibuix està aplicat amb el que ell descriu com tècniques seques, que realment ho són, amb rastres de carbonet fixat. Pintura i dibuix tenen en aquestes teles un diàleg que segons la proximitat de la mirada esdevé pictòric o dibuixat.

De tot plegat ell en diu Metàfores de la llum, que és un títol que revela la voluntat del pintor per emergir la lluminositat en els seus quadres.

L’altra sèrie te un format més quadrat, que sempre resulta en una composició més difícil de resoldre. En aquesta sèrie, Minoves ha desenvolupat una investigació molt original i personal de pintar amb oli amb un component que permet el secatge ràpid, cosa que atorga més profunditat de veladures i transparències i un ús més pictòric del dibuix. Si les teles grans són més dibuixades, aquestes són purament picturals, tot i que també hi ha fulles, arbres i cercles. És una obra intensa, viva, lluminosa, com pretén.

Ara, Albert Minoves està muntant l’estudi a Balaguer. No abandona ni Barcelona ni la seva nova etapa madura de pintor. Se’ns presenta ara, quatre dècades després, i sentim la nostàlgia d’adés i veiem la pintura ara, i la necessitat que tenim d’artistes com ell, que aporten investigació i pulsió a la creativitat, intentant dir que existeix una intel·ligència emocional i no només racional.