Convidats i amfitrions

E

ls museus de Barcelona han tingut una davallada de visitants molt significativa en no comptar amb els turistes que omplien aquests espais culturals. De cop, han cercat estratègies per motivar el públic local, l’únic amb què ara pensen. Ha estat un canvi sobtat d’orientació, que ha obligat a repensar-ho tot, òbviament. De cop, ens podem trobar que la Fundació Miró, per posar un exemple, obre només al públic en general de divendres a diumenge.

L’any passat, el MNAC va tenir una iniciativa molt original a través d’incorporar obres intruses en les seves col·leccions permanents. Va ser un projecte molt exitós, en posar davant de peces clàssiques obres contemporànies de la Col·lecció Suñol, establint un diàleg entre vell i nou de gran novell i lectures enginyoses.

Ara, el Museu Frederic Marès, que ha resultat afectat per aquesta reducció de visitants, en trobar-se en ple barri gòtic, a tocar de la Catedral, ofereix una iniciativa semblant, de la mà de la crítica d’art Montse Frisach, que darrerament ha destacat com a curadora i activista crítica. La seva iniciativa es diu Convidats i amfitrions i ha demanat a tres galeries catalanes la tria consensuada d’una obra contemporània per situar-la entres les obres del Marès, que tothom identifica amb art del passat, òbviament.

Les tres galeries són la Gothsland, especialitzada en Modernisme, Pigment Gallery, totes dues de Barcelona, i el nostre Espai Cavallers, que suposa un suport explícit per a Roser Xandri i la seva voluntat continuada de participar amb les iniciatives de les galeries catalanes. El diàleg és semblant al projecte del MNAC. Però es singularitza en aquest espai museogràfic que resulta secret per a molts barcelonins. Els autors triats són tres obres especials: la primera és una pintura de gran format de Santiago Rusiñol que retrata Enric Clarasó al seu taller.

S’hi veu el seu company modelant còpies clàssiques i per aquest motiu el Museu ha posat al seu costat un bust de l’Emperador August, com a bon exemple de la tradició d’aquell tombant de segle en què als artistes nous se’ls exigia encara la còpia de models antics. La segona artista és Marta Fàbregas, que ho fa amb una fotografia, i el tercer és el nostre Gregorio Iglesias, amb una de les pintures de gran format que vam veure a la darrera individual seva a l’Espai Cavallers: L’Àngel. Aquesta pintura fosca s’enfronta amb un Sant Miquel renaixentista d’aquests que agradaven a Marès.

Si no hagués estat per la idea de Montse Frisach, Gregorio Iglesias no hauria posat els peus en aquest Museu, que s’allunya de l’esperit contemporani, però allà on som ara necessitem capgirar les barreres i repensar-ho tot, i fer entrar els contemporanis, els dels darrers cinc minuts en aquests indrets sacralitzats pel temps i la memòria. L’ obra de Gregorio s’aguanta força bé i ens recorda com les cronologies dels museus cada vegada ens agraden menys, i reconforten els salts cronològics, atès que l’art no evoluciona, ni avança.

Els seus àngels tristos i silenciosos tenen més vida en aquesta pintura que aquesta figura estàtica del Renaixement. L’espectador, si més no, restarà més colpit i pensatiu, reflexionant sobre la voluntat del pintor i el valor definitiu de la seva proposta.

Són aquests projectes els que ara animen artísticament la ciutat de Barcelona, sempre amb la voluntat de capgirar l’estadística. Si abans el 80% dels visitants dels museus eren forasters, la qüestió és fer créixer el 20% dels locals i animar-los a descobrir allò que els altres alaben.