Poesia concreta

L ’exposició de la Petite Galerie de Lleida del 1971 dedicada a la poesia concreta i als treballs de Brossa, Iglésias del Marquet i Viladot resta com una fita majúscula de l’art català de l’època. S’hi sumaren bones coincidències: Francesc Porta Vilalta, que ajudà a l’edició del catàleg; Jaume Magre, que volia que l’Alliance Française de Lleida fos el que va esdevenir; Francesc Vicens, que va venir a parlar-ne, i especialment el bon moment, la bona sintonia que llavors existia entre Viladot i Iglésias del Marquet i, lògicament, Joan Brossa.

Tota aquesta harmonia la veiem ara irrepetible i no només per l’absència de tots els implicats. En aquell moment just, la poesia concreta era suficientment desconeguda per facilitar la implicació dels tres poetes visuals i impulsar la seva divulgació.

L’exposició havia de servir precisament per donar a conèixer la disciplina, i reivindicar-la..

Com totes les exposicions de la Petite Galerie a partir del moment que l’Albert Coma Estadella va dissenyar aquelles guies amb vidres que es posaven i es treien a l’instant, els muntatges es feien fins i tot el mateix dia. Arribaven els artistes, es posaven les obres entre els vidres i no calia ni marcs ni fons de cartolines. Era un sistema molt pràctic i enginyós que facilitava la logística de les exposicions. Hi va haver artistes que arribaven una hora abans i sobrava temps per fer i desfer.

De l’exposició de la poesia concreta del 1971 no existeix, de moment, cap registre fotogràfic detallat ni document que acrediti les obres que s’exposaren i el format original. A l’exposició dedicada a Josep Iglésias del Marquet, el Museu Morera va revelar unes fotografies dels protagonistes a la sala que difícilment permeten identificar obres.

Només hi ha el catàleg, que ens pot donar una pauta, ja que reprodueix unes obres que no sabem si realment eren les exposades. A les cròniques dels diaris es parla en abstracte, sense referir-se al detall que es doni una pista del que realment s’exposà.

En aquells moments els tres poetes feien els seus poemes originals en formats esquemàtics. Viladot, per contra, havia començat a projectar les seves edicions de Lo Pardal, i havia traslladat al format imprès alguns dels seus poemes i del Josep Iglésias del Marquet.

Vol dir que tots dos ja pensaven que la poesia concreta no implicava l’exposició d’originals, sinó també d’edicions, que en el cas del Brossa varen arribar a ser serigràfiques..

Així, què es va exposar aquell 1971 a Lleida? Originals amb collages? Proves impreses dels futurs llibres de Viladot i Iglésias del Marquet? A hores d’ara jo no ho sé, però considero molt rellevant aclarir-ho. Si van ser originals, de petites dimensions, manufacturats, voldria indicar que tots estaven encara en el tram de les idees plàstiques.

Si el que es va exposar van ser proves impreses, llavors el grau conceptual de l’exposició tindria un valor més rellevant, atès que entenien que la poesia concreta era més un concepte que una obra pulsional. Com som just en el 1971, que és el moment en el qual Viladot comença a experimentar amb impremtes, jo sempre he pensat que el que es va arribar a mostrar eren fulls d’aquestes impressions, sigui del Viladot o de l’Iglésias.

Arribats a aquest punt, qui va incitar qui a fer-ne edicions? Hi podríem trobar en aquest punt la part del conflicte que després va distanciar aquests poetes. Qui tenia coneixement que arreu els poetes concrets feien edicions? Era l’Iglésias del Marquet que ho coneixia per la seva itinerància vital al Canadà o era Viladot pels llibres que rebia sobre l’actualitat de la poesia experimental.

Per aquest motiu resulta interessant l’aproximació al que es va exposar realment a la Petite Galerie l’any 1971. Ara la Fundació Brossa de Barcelona dedica una àmplia exposició a recordar la mostra i el valor referencial de Brossa, Iglésias del Marquet i Viladot, i s’aproxima a ells amb treballs previs i posteriors, i és un exercici de justícia i d’agermanament.

El 1971 és una data fonamental per a tots tres. Si tinguéssim més informació “concreta” podríem realment entendre les diferències, més enllà de les afinitats.