Jordi Bernadó, si no, l’hivern

Les contradiccions de la postmodernitat han centrat des dels seus inicis l’obra de Jordi Bernadó, de qui no hi ha prou amb dir “fotògraf”. Els seus projectes, sempre oberts i diversos, giren formalment al voltant de la imatge fotogràfica, però com una eina per avaluar la nostra relació amb el món, amb el paisatge, amb l’arquitectura.

Ara la galeria Senda de Barcelona clou l’exposició que li ha dedicat amb el títol genèric de Si no, l’hivern, que fa referència a la poetessa Safo i a Anne Carson, tot volent ressaltar aquest esperit de la poesia de trobar el sublim en els fragments, en les petites coses. La galeria Senda es cuida d’artistes majors com Jaume Plensa, José Pedro Croft, Gao Xingjian, Evru Zush i Miralda, i en aquest context l’obra de Bernadó ha trobat un suport que l’ha ajudat a difondre i emprendre els seus projectes a llarg termini: ID Project, Supernatural, Checklist, Paradise, Writing West, etc., un tast dels quals s’ha exhibit en aquesta mostra.

El més enigmàtic d’aquests i el més impactant és ID Project. Bernadó manifesta una preocupació global sobre el planeta i el seu futur, i considera que els que realment assoleixen la condició de persones bàsiques no són els polítics, sinó biòlegs, poetes, artistes, científics, cineastes.

S’ha proposat identificar-los, detectar les ments prodigioses que poden salvar el nostre present i retratar-los, posar-los en relleu, però fer-ho d’una manera que la seva presència no ens pertorbi. Primer de tot els destria i els proposa el retrat, amb la voluntat genèrica de retratar-los d’esquena i en un escenari triat per ells, i només amb una imatge, disparant tan sols una imatge, que pot resultar fallida, però esdevindrà testimoni d’aquell instant irrepetible.

Tant se val que l’indret sigui llunyà o dificultós. El projecte és així: un personatge emblemàtic, un diàleg per aconseguir la seva complicitat i un dia i un segon per obtenir el resultat.

Aquesta idea és brillant i no està tancada, però ja s’han donat a conèixer alguns resultats, com el retrat de Woody Allen al Metropolitan de Nova York, on al fons de l’arquitectura es veu la seva figura d’esquena prop d’un quadre clàssic europeu. Amb aquesta ambigüitat el personatge pren dimensió.

Veiem l’home sol, aïllat, que amb la seva ment i creativitat pot canviar el món. D’això es tracta: ments inspiradores que seran les que dotaran les generacions actuals d’una major consciència del canvi, de la fi d’una era.

Al cineasta cal sumar Stephen Hawking, que apareix a Cambridge, Rosario Quispe a Salinas Grandes, Gao Xingjian al Palais Royal de París, o Muhammad Yunus a Bangladesh. Dones i homes que contribueixen a canviar-nos, que són els que hi compten o haurien de comptar.

Exposats així, d’esquena, donen peu a un plantejament creatiu. Bernadó no fa militància del present, sinó que el mateix procés estableix un discurs artístic, una metodologia que avança en paral·lel a les decisions que pren i on cada imatge única és tot un món de complexitats i propostes compositives.

Les obres són de gran format, contundents. Quan a la fi tanqui el projecte, veure’l serà tota una satisfacció. La culminació i l’encert d’haver pres una via enriquidora, que transcendeix el territori plàstic per esdevenir més participatiu. Abans Bernadó reflexionava sobre l’home a través dels seus artefactes, dels seus edificis i de les metàfores que provocaven. Ara té clar que, com Safo, cal trobar la poètica en els detalls, en el bri de les coses.