‘La Guillotina’, de Iago Pericot

Des que els dadaistes varen eixamplar la poesia a la manera de recitar-la, en locals on la declamació era una acció parateatral, l’art ha deixat de ser territori de parets, marcs i peanyes, per ser entès com un moment màgic que agermanava l’acció en l’espai i el temps. Així ho varen entendre els artistes que volien aproximar l’art a la vida als anys seixanta. La història els denomina “Fluxus”, i en realitat eren creadors que volien fer partícip l’espectador de l’obra d’art.

Aquest punt d’encontre agermanava les arts visuals amb el teatre i la música, i la poesia i la dramatúrgia. Sovint li posem el nom d’accionistes, o de performances, i l’art català és ple d’aquests artistes polifacètics, com Carles Santos, que en realitat era un músic, expandit, o Joan Brossa, per exemple. Aquest mateix to multidisciplinari el tenia Iago Pericot (Masnou, 1929-2018), a qui tothom ubica en el panorama teatral català, on va excel·lir com a professor de l’Institut del Teatre d’ençà del 1971, després com a director del centre, i escenògraf agosarat i mestre de generacions d’actors i directors teatrals.

Va fundar, també, el Teatre Metropolità de Barcelona i l’any 1977 va estrenar Rebel Delirium en el túnel de l’estació del metro de Sant Antoni, a Barcelona. La seva obra tenia molt de provocadora, com pretenien realment els artistes Fluxus.. Iago Pericot havia marxat a Londres als anys seixanta i s’havia iniciat com a gravador i pintor, i la seva obra no tenia res a veure amb l’informalisme, ans al contrari, era marcadament Pop, amb una gran imaginació d’escenes de personatges i colors vius, com d’un surrealisme Pop. Quan va tornar a Catalunya va creure en la necessitat d’una llibertat expressiva i d’una imaginació desbordant, que volia transmetre als seus alumnes o companys d’ofici.

Quan va anar acomiadant-se de les seves tasques docents o directrius, va tenir l’escalf del seu gremi on és difícil no crear-se fòbies. Iago Pericot era valorat com un excèntric i entranyable professor.

L’art és menys comprensiu amb els creadors que tomben més cap a l’escenografia que cap a les exposicions. Finalment, ha acceptat Brossa i Frederic Amat, però amb Iago Pericot l’ha considerat més escenògraf genial que artista. Ara, però, ja no som en temps de classificacions i ens plauen els inclassificables, així que benvingut sia aquest nom que mai va deixar de vista la plasticitat i va dur la seva sensibilitat al territori de les arts.

L’any 2014, en el marc del Festival Grec de Barcelona, va instal·lar en un espai interior una acció que va denominar La Guillotina, un aparell de tallar caps que estava damunt d’un entarimat. Un actor cridava l’atenció dels passavolants i els animava a interactuar amb una aplicació de mòbil que feia pujar el metall tallant fins al capdamunt i, de cop, aquest baixava amb rapidesa amb la sorpresa i fruïció dels espectadors. L’aparell era una obra escultòrica, metàl·lica, que havia estat feta als tallers de les indústries Josep Balasch, i ara s’ha recuperat i s’ha instal·lat a La Vinya dels Artistes com una peça més del recorregut d’obres d’art del recinte.

El dia de l’obertura de l’obra es va fer tot un ritual recordant aquella acció exitosa de Iago Pericot.. Al costat de noms d’escultors i pintors, el seu pren una nova categoria i dignitat i ens fa pensar en com hem de repensar aquesta generació activa als anys seixanta que va voler treure l’art de les seves caselles i apropar-lo a la realitat canviant d’aquella dècada.

A l’interior de La Vinya, a l’espai tancat, vull dir, s’exposa una selecció de pintures de Josep Massana, i tot plegat consolida la cita estiuenca que no pretén només exposar-hi cada any una nova obra permanent, sinó aplegar amatents de l’art de ponent i cercar la projecció, però, sabedors de la importància de crear un teixit d’interessats en l’art, feina realment titànica.