Aurèola astral

Un mes d’agost de fa vint-i-tres anys ens deixava l’escultor Leandre Cristòfol. Tenia noranta anys i va morir a l’hospital de Lleida després d’uns anys de pèrdua de memòria i de les complicacions físiques que això significa. Des que va haver d’abandonar el seu taller de l’Avinguda de Catalunya, la seva vida va canviar radicalment fins al moment del gual permanent.

La notícia era esperada, però va ser trista i penosa. Vaig haver d’escriure tres necrològiques diferents per diversos diaris i a mesura que redactava els obituaris un nus a la gorja em feia sanglotar. Resumir la seva vida i esperit en un full resulta complex.

Cada paraula és una responsabilitat major. El mateix m’ havia passat amb l’Albert Coma Estadella i el Joan Junyer.. Cristòfol era de la Vila d’Os i havia traspassat a Lleida. La ciutat on havia desenvolupat la seva vocació artística li havia ofert un nínxol, però ell volia ser allà on reposaven els pares i les seves arrels. L’endemà tot estava a punt a l’església parroquial de Sant Miquel, on en la seva infantesa havia fet d’escolanet. Os i Lleida eren per a ell pols oposats. Ara no semblen molt llunyanes, però deixar Os de nit i en carro fins a arribar a Lleida a fer de fuster havia estat un canvi radical, traumàtic, en la seva vida.

L’església era plena a vessar. A les primeres fileres, els seus dos germans i les autoritats de Lleida, ciutat i província, i també va venir representació de Barcelona, ciutat que li havia atorgat un vitalici al mateix temps que ho havia fet amb Joan Brossa. Vingué l’Albert Batlle, que encara és regidor municipal. També molts amics de Lleida i de la comunitat artística... Joan Hernández Pijuan i l’Elvira Maluquer, Ramon Maria Puig, Mary Coma Estadella, la Roser Ferran, l’Àngel Jové i Sebastià Petit. El dia era lluminós i s’albiraven en la llunyania les serres i els camins que duien a la cabana que havia inspirat les seves aurèoles astrals i les nits de lluna.

En cloure el funeral una comitiva més reduïda vàrem acompanyar-lo al cementiri pel seu darrer repòs. Calia agafar el cotxe, perquè sent a prop, és relativament lluny. Aquest trajecte l’havíem fet amb ell per pujar a la cabana, amb molta lentitud per esquivar els molts clots que hi ha pel camí.

El cementiri d’Os és molt acollidor. Viladot hauria escrit una bona crònica d’aquest darrer camí de la vila al reclòs definitiu. Moltes tombes amb noms de Cristòfols i Peralbes. En una paret havia el nínxol obert. El seu germà havia preparat una làpida amb el dibuix d’una testa molt concreta que havíem comentat tots dos. Feia goig. Una vegada tancada, la Roser Ferran va acostar-se discretament, com acostuma, i va deixar un text amb una planta d’argelaga, o de timó o de farigola.

I això va ser tot. Després, tots de tornada cap a Lleida. Al darrere deixaven no només l’home, sinó una manera d’entendre l’art que ja era clarament d’una altra època. Cristòfol havia tingut en la serva vellesa un moment de glòria, de reconeixements i honors, i ara restava sol, de nou, als seus orígens, les seves arrels.

El temps és sempre cruel amb la memòria dels artistes i a mesura que avança recula la pervivència dels records, dels bons records. Resta l’obra, això sí, i es defensa per ella mateixa, i així com s’oblida, reneix i té sempre una nova oportunitat de connectar amb el temps present. Si ell va ser capaç d’abandonar la ruralitat de la seva vila i fer-se un nom a ciutat, el mateix pot passar amb la seva obra. El trajecte és llarg i a les fosques, però s’arriba a destí, sens dubte.