Jordi Fornas

El disseny gràfic català que va tenir tanta rellevància a l’època de les avantguardes i del cartellisme de la Guerra Civil, a la generació d’Enric Crous, va recular en el temps de la postguerra. Vers els anys seixanta ja va començar a reeixir, amb vincles encara amb l’experiència dels anys trenta, amb creadors com Ricard Giralt Miracle, que l’any 1965 exposava a la Sala Gaspar en companyia d’altres dissenyadors com Gervasio Gallardo, Joan Pedragosa i Josep Pla-Narbona. No existia una professió com l’entenem ara de disseny, i molts dels professionals venien dels estudis de Belles Arts.

Aquest va ser el cas de Jordi Fornas (Barcelona 1927-2011), a qui l’ Institut d’ Estudis Ilerdencs dedica ara una mostra antològica. La seva vocació era la pintura i en sortir de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi va marxar a Eivissa per dedicar-se a pintar. Quan torna a Barcelona el 1955 obté una beca de l’Institut Français i marxa a París. La seva generació és la de Tàpies, i també la de Marc Aleu o el nostre Lluís Trepat. Fidel a una pintura més de figures que d’abstraccions, viu al seu retorn el camí dels Salons d’Octubre.

La seva aportació més personal la fa en el camp del disseny, ja que posa imatge gràfica a moltes de les iniciatives editorials, de revistes i de cases discogràfiques de l’època. La seva estètica resulta avançada i més que fidel al disseny alemany, funcional, introdueix l’acidesa del Pop Art, al mateix camí que fotògrafs com l’Oriol Maspons o el Xavier Miserachs. Fornas és l’home clau d’un nou corrent intel·lectual posterior a l’existencialisme informalista.

La seva empremta gràfica s’esdevé a través de les publicacions d’Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, Serra d’Or i de la discogràfica Edigsa. Cobertes de colors eixerits, grocs, monocromàtiques amb només tipografia i una fotografia molt contrastada, sorprenen i personalitzen les produccions d’aquestes marques que pretenen introduir la nostra modernitat. Les seves portades d’obres com la d’Els Argonautes de Baltasar Porcel, del 1968, la Teoria de la Sensibilitat de Xavier Rubert de Ventós, o Els altres catalans de Paco Candel, són realment representatives de la seva singularitat.

De la seva mà són els dissenys d’alguns llibres cabdals de la cultura lleidatana. Per començar, Lleida, problema i realitat, coordinat per Josep Vallverdú i un clàssic de la consciència de fer a Lleida un llibre blanc del seu present i futur. En aquesta coberta Fornas va fer servir fotografies de Ton Sirera, una d’aèria de la Seu Vella.

La seva relació amb Manuel de Pedrolo va ser molt profitosa, dins la col·lecció La cua de Palla de novel·la negra que dirigia l’escriptor targarí i que entre 1963 i 1969 va publicar setanta-un títols, alguns traduïts per Josep Vallverdú, com L’home flac de Dashiell Hammet, o L’assassí és del veïnat de Hillary Waugh. És en aquesta col·lecció en la qual s’identifica més la mà de Fornas amb una interrelació entre fotografia i tipografia molt simple i contundent.

Fornas va dissenyar també a l’editorial Pòrtic el llibre de poesia visual de Guillem Viladot, Poesia T/47, dedicat a Josep Iglésias del Marquet i prologat per Manuel de Pedrolo. També va dissenyar Va ploure tot el dia i La nova poesia catalana. Estudi i antologia feta per Joaquim Marco i Jaume Pont.

Les seves cobertes i cartells de la Nova Cançó catalana són testimoni també d’un temps, d’un país, que anàvem fent.