Jordi Viladrich

Aquest any s’escau el centenari del naixement de Jordi Viladrich, fill del pintor Miquel Viladrich. El continu anar i venir del pare entre Europa i Sud-amèrica, primer per qüestions artístiques i després per l’exili, va fer que el seu primogènit nasqués a Fraga, el segon, Wifredo, a Buenos Aires, i Alberto, el darrer, a Fraga, novament. L’aventura fragatina de l’artista és digna i memorable.

Així que va començar a vendre obres al col·leccionista americà Archer M. Huntington, va poder comprar el castell de Fraga i instal·lar el seu taller, on va pintar tota la sèrie d’escenes fragatines i el gran mural de l’Ajuntament de Barcelona del qual es parla ben poc. Jordi hi va néixer i va seguir els pares i germans vers la diàspora argentina, on tots dos van morir.

Bohemi i artista, es va presentar un dia a casa meva sense avisar. Era el 1983 i jo havia organitzat una mostra de pintura del pare, que volia itinerar per diverses ciutats catalanes. Primer es va presentar a Lleida i després a Tortosa, per viatjar a Barcelona.

Sona la porta de casa, obro. Un senyor gran amb una maleta a les mans em diu: “Soc Jordi Viladrich.” El vaig fer passar. M’explicà que havia sabut de l’exposició i em volia conèixer.

Dels Viladrich només havia tractat la família d’Almatret. En aquesta vila hi ha la casa, diríem, “pairal” de la família. Com que tots havien emigrat forçosament, només havia pogut restar a Catalunya la germana del pintor, que, com tots, havia tingut una molt bona formació cultural.

El seu fill Isaac conservava la casa en perfecte estat, amb molts quadres que em deixà per ser exposats a la mostra antològica. Després d’una llarga conversa vaig acompanyar Jordi Viladrich a l’hotel i l’endemà vaig continuar, fins a establir una amistat molt cordial.. M’acompanyà a Tortosa per a la inauguració de l’exposició següent i em va explicar que havia de tornar de l’Argentina per intentar vendre alguna propietat de Fraga i recuperar els quadres seus que llavors tenia dipositats a l’ajuntament de Tarragona. Durant anys aquestes obres estaven penjades als salons nobles de la seu municipal. En aquesta recuperació vaig ajudar-lo i vam establir contacte amb els arxius del Museu d’Art Modern de Tarragona, on es conserva la correspondència de Viladrich amb Julio Antonio. Amb Sebastià Petit, que llavors tenia la galeria Alfòs 45, vam organitzar una mostra a Lleida que va ser molt ben rebuda.

Després Jordi Viladrich va llogar unes golfes a Barcelona, des d’on es veia la Sagrada Família. Jo el visitava i veia com pintava, ja que tenia el talent i la formació de pintor. L’anava a buscar i sèiem en una plaça propera i en un banc m’explicava la seva aventura vital, especialment com s’havia especialitzat en els titelles i havia creat una companyia que viatjava per tota l’Argentina de gira. M’explicava la vida de la seva esposa i la del fill que era navegant.

El pas de la mostra per Barcelona va animar-lo i va retrobar-se amb la família d’Almatret i una part llunyana que vivia a Barcelona. M’ajudà a restaurar algunes pintures del seu cosí Isaac i recordava anècdotes i aventures fragatines. Un dia em respongué al telèfon la seva muller.

El Jordi no estava bé i ella havia vingut a Barcelona a cercar-lo. Tots dos van tornar plegats a Buenos Aires i ja no vaig saber més d’ell. A partir de llavors totes les novetats em venien del seu germà petit, l’Alberto.

Jordi Viladrich va morir a Buenos Aires al cap de poc. Tenia una semblança extraordinària amb el seu pare i un esperit aventurer. A través d’ell s’entenia la gosadia de Miquel Viladrich i el seu amor per Fraga i per Lleida.

Recordar-lo és un privilegi, com a testimoni d’una nissaga nostra i poc coneguda..