‘Lo país de Maialussa’

Aquest, que ara anuncia l’exposició de la Sala Marsà de Tàrrega, era el títol del text que Carles Hac Mor va enviar-me per al pròleg del catàleg que li havia encomanat de l’exposició de l’Àngel Jové a la sala de La Caixa de la plaça de la Sal de Lleida de l’any 1989 Alamús, Sidamon, Almatret, etcètera. Aquella exposició de l’Àngel va ser realment genial i va avançar al Capiscar la fior de la mà morta de Santa Mònica, dos anys després, en què reclamava l’atavisme enfront de la postmodernitat urbana. Quan vaig rebre el text mecanoscrit del Carles Hac Mor al·lucinava i reia pels descosits, perquè venia a dir que tots aquests noms de rels àrabs pertanyien a un epicentre territorial en el qual Maials feia de pal de paller i que, al veure del poeta, tenia una aura especial amb memòria fins i tot dels cartaginesos i els seus elefants mentre travessaven les planes de secà.

Va ser la millor descripció d’aquells paratges entre les Garrigues i el Segrià, que il·luminaven la seva condició ancestral i essencial. No em va sorprendre, perquè coneixedor jo del fet que a Almatret hi havia tingut arrels el pintor Miquel Viladrich, el seu germà Víctor, i Apel·les Fenosa, se’m feia entenedor que hi havia quelcom d’especial en aquest paisatge que ara es diria Lo país de Maialussa.. Llavors, el 1989, el Carles Hac Mor i l’Àngel Jové no eren els joves d’adès, sinó que vorejaven la cinquantena i a aquesta edat això no era una boutade, sinó una reivindicació de la gran bellesa que existeix en les coses simples i autèntiques. A la seva manera d’entendre la cultura s’afegí un tercer actor, Benet Rossell, que havia fet una cosa semblant amb el paisatge de la Noguera, reivindicant coses tan simples com una garrofa i una ametlla. Benet, també de la seva generació, se sumaria a una idea que tots tres havien de desenvolupar: un viatge iniciàtic per Lo país de Maialussa.

Duraria més d’una setmana i vagarien pels pobles a la recerca de converses als pedrissos, i d’imatges evocatives d’aquesta filosofia preservada, dormint a les fondes. Només la decisió de fer-ho, com un equip científic d’etnòlegs que pren notes del que troben, ja apunta la singularitat d’una acció que ara veiem com a excepcional i digna de ser recordada. .

De tot plegat el Carles Hac Mor va publicar a les edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs De Franja Pur. Breviari

. Amb el poema Lo títol que no en té cap, de títol, amb il·lustracions de l’Àngel Jové.

L’Àngel, per la seva banda, va tancar-se una temporada a Almatret per pintar la sèrie de pintures d’aquest municipi, que va exposar al complet a Santa Mònica. Del que es va fer en aquells 10 dies d’itinerari en parla ara aquesta exposició de la Sala Marsà de Tàrrega, una iniciativa elogiosa, com sempre idea del Xavier Garcia, i desenvolupada amb el suport de l’Ester Xargay, Pepa Balsach i Cristina Giorgi, en què es mostren les polaroids que va fer l’Àngel, els vídeos enregistrats pel Benet Rossell i alguns textos del Carles Hac Mor. .

En aquella època en la qual els catàlegs ja es publicaven en anglès i els artistes volien esdevenir internacionals (era el temps de la globalitat), tres artistes reivindicaven tot el contrari, la grandiositat del tros i dels marges anònims.