Per una nova subjectivitat col·lectiva

Els projectes artístics s’adrecen a una comunitat determinada. La de la Biennal d’Art Leandre Cristòfol sembla acotada en els termes d’artistes de l’àmbit peninsular, que han depassat l’emergència, que no volen inserir-se en els condicionants del mercat, ans al contrari, desenvolupar una investigació sobre el llenguatge de l’art, la seva funció i el context social on es desenvolupa. És un col·lectiu que afecta artistes, però també curadors, i uns espais determinats que li donen suport, sigui en la producció com en la difusió.

És un territori conceptual que perfila el debat sobre l’actualitat de l’art, el pensament crític i la identitat d’uns artistes cridats a substituir els referents vigents que, finalment, entren en els museus i les biennals internacionals. En tant que territori de recerca, està obert a reeixir o no surar, i és aquesta situació de proposta la que esdevé atractiva i interessant. Si la Biennal vol plantejar un mirall de l’aquí i l’ara, què ens avança aquesta edició? Doncs una manifestació de la subjectivitat individual, que cada vegada és més col·lectiva, amb més sintonia i homogeneïtat.

Hem dit que aquests artistes defugen el que significa el mercat de l’art i, per tant, eviten l’objectualitat. Cada vegada menys pintura, menys escultura i més aures fredes que, finalment, desenvolupen la cultura d’arxiu: documents, imatges que argumenten idees, vídeos, fotografia com a testimoni, materials pobres; tot per enfortir la necessitat comunicativa del subjecte de l’artista. Com que moltes d’aquestes obres han estat fetes en temps de pandèmia, són –lògicament– més reiteratives sobre les idees que han emergit en aquest any passat: solitud, gènere, problemes socials, compromís ecològic, empobriment, territori privat i públic, etc.

Totes les propostes es desenvolupen amb materials majoritàriament efímers, tot esdevé fràgil i les obres, unes al costat de les altres, moltes vegades sense poder aclarir l’autoria, s’agermanen com si la mateixa Biennal fos l’obra d’un mateix artista. Fins en aquest punt coincideixen els treballs triats.Els comissaris de la Biennal indiquen a l’entrada que interessa més definir quins són els actors d’aquesta situació actual, els noms propis, que les obres, que han estat seleccionades, òbviament, per representar la situació present, però que en el fons determinen una aposta per a ells, un Parti pris, que es llança a la comunitat com una prova de confiança.Així, la Biennal és un laboratori que, a més, afegeix la constant de posar en relleu el treball d’un artista gràfic, i d’un artista lleidatà, com és el cas. Es reivindica com la plataforma que ens descobreix aquests artistes, que ja s’han format i projectat a través d’iniciatives paral·leles a les de La Panera, i on el centre d’art busca l’homologació i funció.

En aquest discurs la Biennal troba el seu sentit i el seu èxit.Visitar l’exposició significa prendre consciència d’aquesta voluntat. Entrar a La Panera sense aquest advertiment limita la visita. El públic de la Biennal ha de ser conscient que aquest art present necessita explicacions, arguments, extensions, i si aquesta informació no es disposa abans d’anar-hi, cal cercar-la després, ja que així s’entenen les obres i la singularitat de cada artista.

Si no és així, la mostra en si també pot evocar una constatació “epocal”. Aquest és l’art que vol irrompre, que vol esdevenir discurs de la comunitat de recerca i experimentació.Als anys 90, quan José Luis Brea va proposar una “distància zero” de l’art espanyol en aquests termes que proposa la Biennal, ja va alertar com l’art d’aquell moment topava amb l’esvoranc que significa el mercat, i com després de la perduda utòpica la dificultat era extrema.La tria de l’edició d’enguany ens permet entendre el present, una necessitat de capgirar el sistema de l’art per accedir a la subjectivitat, entesa com a col·lectiva.