El sentit de l'escultura

David Bestué, artista que fa ben poc va exposar a la Panera, comissaria la mostra El Sentit de l’Escultura a la Fundació Miró de Barcelona que inclou la presència de Leandre Cristòfol. Veure el nostre escultor de nou a la Miró és tota una alegria. Va ser precisament a la Miró on jo el vaig conèixer.

Es presentava el tapís del propi Miró i vaig coincidir amb ell per primera vegada. Després havíem passejat plegats sovint pels passadissos de la Fundació. Un dia, en l’anar i venir per aquells espais il·luminats, toparem amb l’Antoni Tàpies i li vaig presentar Cristòfol.

Tots dos varen tenir una especial sintonia, com era lògic. A la Miró va tenir lloc la gran exposició de Cristòfol del 1989. Va ser un esclat del reconeixement creixent que la seva obra començava a tenir.

Aquella mostra va tenir les seves tensions, ja que Margit Rowell, que llavors assessorava la Fundació, no va poder tenir tota la tutela sobre l’exposició que volia. A Rowell, Cristòfol li deia l’americana. Havia vingut a Lleida per veure la mostra sobre la revista ART que havíem organitzat a la sala de La Caixa de la plaça de la Sal.

Va venir diverses vegades, amb l’Hernàndez Pijuan i l’Elvira, i més tard amb l’Antoni Llena i el Toni Bernard. Ella tenia al cap ja aquella famosa mostra Qu’est-ce que la sculpture moderne? a Beaubourg, del 1986. Va tenir l’encert d’incloure Cristòfol i el va convidar a anar-hi.

Cristòfol estava radiant. Va fer la seva maleteta, amb la gavardina, i se’n va anar sol cap a París. S’hostatjaria a casa d’uns amics que encara vivien exiliats.

Els dies passats a París van ser excepcionals. Al seu retorn em parlava més del fris de la lleona ferida que de l’escultura moderna, tot i que va assistir a la inauguració i va poder conviure amb els testimonis vius de l’escultura internacional. Rowell va fer molt bona feina en aquella exposició, que tenim encara com a referència dels camins que va dur l’escultura per esdevenir el que ha estat al segle XX.

David Bestué no ha seguit el camí més historicista que es podria albirar en aquella mostra, sinó que ha optat per una mirada més artística, més conceptual, més lògica del temps present i sota l’òptica de l’actualitat. El discurs és molt més postmodern, però trobar Cristòfol en aquesta panoràmica ens fa pensar que la seva obra s’adapta, conviu, evoca encara pulsions i significats actuals. A la seva mostra de La Panera, Bestué ja havia utilitzat una obra de Cristòfol que es feia seva en el discurs de pensar l’escultura.

Ja no som en temps de reivindicar Cristòfol, però cal evitar l’oblit i noves mirades, lectures renovades, ulls creatius, ens permetran recuperar per la contemporaneïtat la seva aportació, i fer-lo un clàssic de la modernitat, com aquells frisos assiris que encara ens colpeixen i activen el sentit dels escultors i de l’escultura.