Josep Minguell

L’art actual cerca tenir una implicació social, interactuar amb el públic, servir la comunitat, ser visible, participatiu, proper. Per aquest motiu intenta trobar alternatives a la seva difusió exclusiva en museus i galeries. Vol fugir d’aquesta acotació i intenta aprofitar les noves tecnologies per eixamplar-se a través de xarxes i plataformes.

No vol ser indiferent al seu entorn i pretén tenir una funció, una raó d’existir, més enllà del mercat i la glòria. Sovint, però, aquesta pretensió no pot reeixir, per mor de fer servir un llenguatge endogàmic i excessivament conceptual. Una alternativa exemplar l’ha congriat Josep Minguell des que va inserir-se en els seus projectes de pintures murals.

No només havia de complaure l’objectiu de les comandes que executava, sinó que interlocutava amb els usuaris de les seves pintures que seguien el dia a dia del procés, i finalment acceptaven el seu resultat, ja que s’hi sentien implicats. Sempre ha estat així, en bona part pel fet que l’artista, el pintor, és obertament comunicatiu. Quan els que seguien l’evolució dels seus murals el veien preparar el fons de les superfícies que havia de pintar, les bastides, els sacs i galledes, i la dificultat de pintar en postures complexes, s’adonaven de la dificultat i es feien seu el resultat.

De totes les seves pintures murals, les de la parròquia de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega han estat les més implicades en aquesta dialèctica, per diversos motius. Primer pel fet de ser a casa seva, i després per tenir una intervenció del pare prèviament. Això no obstant, quan va començar a intervenir-hi ho va fer amb molta força.

De primer va ser Resurrectio, l’any 2005, amb la incorporació d’imatges emblemàtiques que fins a aquella data no havia incorporat als seus frescos. Després Nativitas, del 2007, seguides del Liber Génesis del 2009 i de les parts que mancaven de les voltes del 2011.Tot plegat era i és un conjunt excepcional, per la quantitat de metres lineals de paret pintada, però per la singularitat i unitat del conjunt, que assoleix una personalitat pròpia. Tàrrega va implicar-se en la mateixa mesura que ell va enfrontar el projecte gegantí.

Restava actuar sobre el presbiteri per donar per acabat el projecte final. Com sempre no només ha estat la voluntat de l’artista, sinó de les sinergies que implica en tots els sentits.. finançament, procediment, calendari, disponibilitat, i cerca una mínima afectació a la vida litúrgica de la parròquia.

El presbiteri té també la presència arquitectònica del templet amb la imatge de la Verge de l’Alba que està envoltada pels murs que els fidels observen directament en els oficis. Fins ara aquestes parets tenien una ampliació cromàtica de fons que és precisament la que pintarà Josep Minguell. Al Museu de Tàrrega s’exposen ara mateix els projectes de la seva intervenció, maquetes i pintures que donen una idea del que veurem quan tot estigui enllestit.

La idea de l’artista és representar l’Albada, un paisatge frontal centrat en el despertar del dia, planant damunt d’un horitzó baix on representarà la ciutat de Tàrrega i els camps. Un gran celatge d’una gran dificultat si pensem en la grandiositat de la superfície. Davant el protagonisme de l’arquitectura que envolta la Verge de l’Alba, Minguell proposa una gran perspectiva que dominaran els colors que representaran l’albada.

Si l’art vol defugir el seu enclaustrament en els museus, tenim ara un exemple únic de com conviu amb la comunitat i evoluciona, dialogant entre l’artista i l’espectador.