Centenari Jaume Minguell

Un altre il·lustre urgellenc que no arriba a la condició de centenari oficial. El seu oblit no encendrà les xarxes, com ha passat amb Guillem Viladot, però l’escriptor agramuntí hauria aixecat el dit, ja que hi va prologar el catàleg de la seva exposició del 1959 i, a casa seva, que era plena de Trepats, també tenia un bon quadre del targarí, amb teulades que evocaven el seu mite de Riella. No podem entendre Jaume Minguell sense Viladot, sense Lluís Trepat, Alfonso Costafreda, Manuel de Pedrolo, Jaume Ferran o l’arquitecte Daniel Gelabert.

Els uns es complementen amb els altres i fan pinya, atès que són els artífexs del redreçament cultural de la nostra postguerra en aquella terra aspra de l’Urgell i la Segarra. Minguell i Trepat els associem junts, perquè tots dos van fer companyonia, però ara cal recordar-lo sol, en el camí de congriar una professionalització vocacional. Jaume Minguell, en la seva etapa docent, va esdevenir fonamental per orientar i formar futurs artistes i clau en l’esdevenir cultural de Tàrrega en l’època de la transició, però, en les dècades dels anys cinquanta i seixanta, va ser un artista rellevant.

Va pintar la grisor de la vida quotidiana de la postguerra i va fer el pas vers l’abstracció per la seva implicació amb el Grup Cogul, establint vincles perdurables entre els cenacles targarins i lleidatans. Actiu, també com Trepat, en el debat de la modernitat que impulsava la revista Labor o les activitats del Cercle de Belles Arts de Lleida. La seva etapa abstracta la veiem ara com una conseqüència natural, en el desig d’equiparar la pintura lleidatana amb el que es feia a Barcelona als Salons d’Octubre o al Cercle de Sant Lluc, on el grup Cogul feia sempre acte de presència.Des que va fer les pintures murals del baptisteri de l’església de Verdú, l’any 1946, va excel·lir com a muralista, amb obres a l’Espluga Calba, Tàrrega, Rocafort de Queralt, Reus, Sant Martí de Riucorb, Vilet, Tornabous, Mont-roig, Lleida, Riba-roja, Boldú, o Balaguer.

Un conjunt només superat pel seu fill, Josep Minguell, amb qui l’execució d’aquestes pintures al fresc anava acompanyada sempre d’una reivindicació del territori i una dialèctica amb la gent que encomanava les obres i a les quals anava destinada. L’escala principal de l’edifici de la Diputació de Lleida llueix amb la seva obra amb dignitat.D’aquesta manera, l’artista s’implicava en el territori, que coneixia i estimava amb ulls de pintor, i que simbolitza de la mateixa manera que Viladot representa en les seves novel·les o Gelabert en la reivindicació de les parets de fang i palla. Són homes del segle XX arrelats amb un paisatge força singular i poc èpic.Endavant amb la reivindicació de Guillem Viladot.

Afegim ara la de Jaume Minguell, i no deixem que passi com el 1920, quan no hi va haver cap acte oficial per a l’Ernest Ibáñez ni per a Juan Manuel Nadal Gaya, ni el 1921 per a Josep Barberà. Vulguem o no, va ser aquesta generació la que va haver de suportar Lleida sota el franquisme, i podem ser crítics des de la morada del present, però no desmemoriats.