Que dolenta és la gent!

E

n el llibre d’humor gràfic ¡Qué mala es la gente!, de l’incomparable Joaquín Lavado Quino, creador de la sempre indignada Mafalda, es poden trobar amb gràcia i ironia totes les tares de l’ésser humà, les seues fòbies i fílies, l’enveja, la mentida i el menyspreu, els seus vicis i vileses, i tot el que suposa el fet que hi ha una gran imperfecció en el nostre comportament. Mariano Cohn i Gastón Duprat, que van presentar a la Mostra la seua òpera prima, El artista, i van guanyar, per després repetir amb El hombre de al lado, amb El ciudadano ilustre donen vigència a la frase “poble petit, infern gran”, i ho fan d’una manera ferotge, projectant un gir a la situació en una petita localitat argentina, lloc on va nàixer un premi Nobel de Literatura que acceptarà tornar-hi després de quaranta anys per rebre la distinció de ciutadà il·lustre. Cohn i Duprat, d’un acte senzill, de retrobament, de sentiments enfrontats, de recuperació de l’absència amb els que es van quedar allà, que són personatges de les seues novel·les com en aquell Macondo de García Márquez, van promovent situacions ridícules, unes, carregades de malícia, d’altres, i d’una asfixiant atmosfera a mesura que avancen equívocs i moments incòmodes, que converteixen aquest lloc ancorat en el temps en un espai hostil, on els deutes del passat i del present cobraran peatge i tant l’oportunisme com l’homenatge mal entès esdevindran dramàtics. A El ciudadano ilustre, tots plegats, fins i tot el triomfador, estan sota la lupa, són un reflex mordaç del que som, i en el seu recorregut capitular, la pel·lícula es va convertint en més satírica, més absurda en la seua realitat i, malgrat la seua comicitat, en més concloentment humana.