Records del futur

Que arribin extraterrestres al nostre planeta és una cosa de la qual s’alimenta la ciència-ficció. Es presenten de forma misteriosa, imponentment, silenciosament, com esperant una resposta de l’ésser humà a una pregunta que aquest no entén, o ho fan en to de pau per avisar que tenim els dies comptats si no cessem en els nostres desastres quotidians. També poden estar camuflats entre nosaltres –algú d’aquí, o de l’altre costat de l’Atlàntic, ben bé podria ser-ho–, i si ens posem patriòtics, poden arribar a carregar-s’ho tot –els Estats Units, en especial–, i ens vestim d’heroisme de manual per fer-hi front. La llegada es mou en un discurs més reflexiu, més complex, trasllada el passat al futur i viceversa, promou la comunicació com a eix vital ja no només amb els heptàpodes éssers espacials, sinó també entre nosaltres, quan una suposada amenaça global pren forma en dotze immenses naus disperses pel món. El temps i el significat i el fet d’ entendre els signes des del propi jo porta el realitzador canadenc Denis Villeneuve, molt considerat per la seua rara mirada cinematogràfica, a centrar la història en un personatge, una gran lingüista que haurà de trobar solucions en l’enteniment entre tots i visualitzar el seu món interior, traumàtic però contingut, entre el passat i el futur i en les claus de l’enigma.

És una història en la qual el component visual forma una poètica de la imatge, com en les pel·lícules gairebé metafísiques de Terence Malick; troba similituds amb aquelles trobades de Steven Spielberg, i es va construint fragmentant el temps. Un exercici brillant en la seua composició, encara que molt complicat en el seu nou traç narratiu.