El que cap en una maleta

D

’aquesta barreja entre l’atmosfera victoriana i l’univers gòtic que J. K. Rowling anava deixant destil·lar amb inesgotable imaginació en la saga Harry Potter, encisant milions de seguidors en cada entrega, sigui literària o cinematogràfica, a l’escriptora li han quedat pòsits, i Animals fantàstics i on trobar-los n’és una prova, encara que a falta d’una sòlida estructura narrativa s’hagi hagut de recórrer a un disseny de producció i uns efectes especials espectaculars, deixant per al record aquelles pel·lícules desenvolupades amb molta més mà artesana que destresa digital. La història ens trasllada al Nova York de la dècada dels anys vint, on un exalumne de Hogwarts, Newt Scamander, arribarà en un moment en què una negra força sobrehumana assolirà el seu major auge destructiu. Força que, al seu torn, és víctima d’un tracte infame i una incomprensió latent, i de plans del personatge fosc que no ha de faltar per propiciar el caos. Scamander anirà coneixent persones properes al món de la màgia i societats secretes, al costat d’altres posades en l’aventura per casualitat, alhora que anirà perdent pel camí estranys espècimens que habiten en un univers que cap en una maleta de la qual no se separa aquest bruixot amb cara trista i lànguida que perviu en la descoratjada figura de l’actor Eddie Redmayne. Després d’aquesta ostentació de tècnica, hi ha una sensació d’avenç monòton en la història, decaient el factor sorpresa fins i tot en el cameo de

Johnny

Depp, i així la galeria d’éssers fantàstics ha d’aixecar la funció, sobretot una petita criatura cleptòmana i divertida que sobresurt per damunt de bestioles i d’homes.