Bellesa en descomposició

E

l danès Nicolas Winding-Refn va aconseguir convertir-se en un prometedor realitzador amb les tres entregues de Pusher, amb el seu actor fetitxe Mads Mikkelsen, avui dia ben instal·lat en el cine internacional. La seua mirada violenta i descarnada impactava pel realisme brut, fins i tot incòmode. Però hi havia en aquestes pel·lícules un talent digne d’atenció. Amb Drive, Winding-Refn va entrar per dret propi a la galeria de directors de culte gràcies a una contundent història negra amb rivets d’obra mestra. Potser aquesta enlluernadora carrera hagi portat el director cap a un límit on sembla haver-se begut l’enteniment, on l’ego i el seu predictible onanisme l’han portat cap a una pel·lícula extrema, i fins i tot desagradable en el tram final, que és on es perden els papers, el concepte del que ens volia revelar, aquesta mirada atroç cap al món de la moda, cap a la metamorfosi humana per continuar estant al candeler, cap a l’enveja i els desitjos de destruir el bell per part de models roïnes, preses de ràbia cap a la delicadesa i la perfecció d’una jove que arrasa des del principi a la despietada Los Angeles, protegida per un personatge ambigu que la desitja sobre vius i morts. Malgrat una estètica precisa, on preval un narcisisme extrem convertit en imatges, entre el cool i el decorat d’aparador, combinat amb ambients claustrofòbics i decrèpits d’insidiós motel, el director realitza a base de sang, necrofília, crim i antropofàgia el seu triple salt mortal, per convertir una pel·lícula amb ínfula crítica en les provocadores pretensions i amb la supèrbia de deixar un segell personal en una afectada crònica de l’excés.