Sang espanyola

F

eia una mica d’al·lèrgia veure aquest episodi de la història sobre el final d’un imperi que van enaltir llibres i aquella pel·lícula del 1945 dirigida per Antonio Román, posant en relleu un heroisme sense límit, d’exaltació nacional, de gesta gravada en el marbre de la memòria.

Per sort, els temps canvien, la revisió sobre proeses mar enllà ja no parlen de victòria en la derrota, sinó que un director novell com Salvador Calvo ni tan sols cau en la dubtosa virtut del sacrifici patriòtic com va fer en el seu dia John Wayne a El Álamo texà, sinó que posa veu, dubtes i certeses a cadascun dels protagonistes d’aquell setge que va durar tot un any en el filipí poblat de Baler a Luzon, en dates en què una perversa Espanya ja havia venut les seues últimes colònies als americans, abandonant a la seua sort comandaments i soldats. 1898. Los últimos de Filipinas té la presència de pel·lícula cuidada, de magnífica fotografia d’Àlex Catalán i d’un guió perfectament trenat per Alejandro Hernández.

Hi ha trets a la pel·lícula de tossuderia, de posar-hi ous, d’obcecada moral castrense, però també s’avança en la desmoralització, en la crítica sense ornaments dins d’una situació trasbalsadora, en la pèrdua de qualsevol tipus d’ideal i en la niciesa d’absurds idearis.

Hi ha també retrats de la condició humana, un mostrari de comportaments definits per unes notables interpretacions en el conjunt del magnífic repartiment, donant vida a un grapat d’homes que sota els acords del Yo te diré amb accent filipí, no cerca redempció, sinó la revisió real en un país que té sobrades raons per no treure pit del seu llegat històric.