La vida entre les pàgines

Aquesta pel·lícula d’impecable factura ens remet a una tasca a l’ombra, pacient, capaç de reajustar al costat de l’escriptor una novel·la interminable per convertir-la en un èxit de vendes. Així és retratat a El editor de libros Max Perkins, l’home que va descobrir el talent de figures literàries com Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway o Thomas Wolfe. Aquest rol el compon un mesurat Colin Firth d’assossegada vida familiar, una formiga incansable davant de muntanyes de textos brillants, amic fidel d’autors en el punt àlgid o caiguts en desgràcia, i l’evident senya d’identitat del qual era el seu barret Stetson que no es treia ni per menjar. Michael Grandage s’hi centra per marcar una època, l’era del jazz, de la depressió, de divergents classes socials, de talents literaris que escrivien sobre les arrels, sobre els rius de la vida, sobre ells mateixos. Per això, el film es basa també en una amistat a punt de la saturació amb un dels grans talents americans, Thomas Wolfe, que no va arribar als quaranta, però que amb unes quantes novel·les va saber, amb una malaltissa laboriositat, treure l’essència de tot un país. Però és també en les accions d’aquest home on hi ha una saturació del personatge, amb un Jude Law desmesurat, sobrepassat, creant una estranya atmosfera sigui amb Perkins, amb la seua melodramàtica amant o amb col·legues literaris, com Scott Fitzgerald. Potser Law no sobreactua, potser la història veritable descriu un Wolfe amb rivets desequilibrants, però aquesta personalitat supera el seu espai i el dels altres, llasta un film que, tanmateix, té mèrit per anar contra corrent respecte d’una part del cine que avui dia es veu, i es pateix.