El més valent entre mil

E

xisteixen escenes sobre la Segona Guerra Mundial gravades a foc per la seua cruesa, la seua ferocitat, aquesta esgarrifança que recorre el cos i que acovardeix només mirant-les. Hi ha el terrorífic desembarcament en platges normandes de Salvar al soldado Ryan de Spielberg; l’acarnissat combat a Cartas desde Iwo Jima d’Eastwood; la mort a Guadacanal de La delgada línea roja de Malick o els suïcides atacs nocturns de la sèrie de l’HBO The Pacific.

Mel Gibson, més odiat que estimat, de vegades reconegut com a actor, i ben situat com a realitzador, a Hasta el último hombre entremescla amb precisió el drama familiar, la càndida història d’amor, amb la més salvatge i brutal de les batalles cinematogràfiques. Gibson recorre a la història veritable de Desmond Doss, un home que pels seus mals records i la seua religió es nega a empunyar una arma i encara menys a utilitzar-la, i ho fa, presentant-nos un jove a l’ombra d’un pare amargat pels fantasmes de la guerra, per, posteriorment, portar-lo com a voluntari als campaments militars carregats de testosterona, on per la seua condició d’objector es preveu que sofreixi molt, com aquell pobre soldat maldestre de La chaqueta metálica, encara que menys inquietant, per, finalment, fomentar l’èpica utilitzant aquest soldat sense armes com un àngel custodi, com l’home que va treure moltes ànimes de l’infern. I en aquesta guerra a Okinawa, la crueltat pren forma en cossos embolcallats en flames, en una simfonia de l’horror, en la bestialitat en estat pur, la que contradiu els homes, i que Gibson, fins i tot amb missatge patriòtic, deixa entreveure, ja que amb herois o sense la guerra no és més que dolor.