Com una plaga de llagostes

Es pot, si es vol, buscar diverses lectures a una pel·lícula com aquesta: la utilització d’una pandèmia per marcar comportaments en els personatges que intenten sobreviure; aquella lluita de classes entre l’egoisme de l’executiu aburgesat davant del sacrifici del sofert ciutadà corrent, o la metamorfosi moral que pateixen els seus protagonistes, sigui per bé o per mal. Sota aquests rivets de guió fàcil, el que desconcerta a Tren a Busan és el seu delirant ritme, la seua orquestrada epidèmia de zombis que ho arrasen tot, que ho devoren tot, que corren com a esperitats i en la qual en aquesta mena de bogeria col·lectiva es van delimitant totes les possibilitats d’esperança del grup de passatgers al tren on es concentra l’acció. Les apocalipsis zombi formen per si mateixes un subgènere cinematogràfic (i televisiu), queden enrere els matussers i esporàdics morts vivents de George A. Romero. Els coreans són endiabladament salvatges, posen tot un país potes enlaire i es mouen per milers. Aquest tren és una trampa mortal, s’hi endevina la tragèdia, col·loca cada un en el límit i nens, estudiants, ancianes, embarassades, rics i pobres s’aniran reconeixent en els seus propis actes. Si bé són dos hores de violència, sang i mort a dojo, Tren a Busan compleix aquell propòsit de mantenir la tensió i la desesperació portades fins a les últimes conseqüències, amb segell d’un cine coreà estel·lar en festivals i amb alguns títols en el seu historial que ja són clàssics del gènere, com ara Crónica de un asesino en serie, Sympathy for Lady Vengeance o Old boy. En definitiva, una més que correcta pel·lícula per passar-s’ho malament entre convulsions, carreres i queixalades.