El cor de les tenebres

D

evem a Martin Scorsese un cine capaç d’escorxar l’ànima humana i tots els seus racons, un cine plagat d’obres mestres amb pel·lícules com Taxi Driver o Toro Salvaje; un cine mafiós pur des de Malas calles fins a Uno de los nuestros passant per Casino, entre altres eminents pel·lícules. Però Scorsese, que en el seu dia va explicar la seua falta de vocació per ser sacerdot, en ocasions ha exposat els seus dubtes, la seua actitud davant la fe en títols com La última tentación de Cristo, Kundun i ara aquest Silencio, que adapta un llibre de Sûsaku Endo, i, al seu torn, la pel·lícula de Masahiro Shinoda rodada el 1971. Al contrari que La misión de Roland Joffé, on els missioners jesuites protegien els guaranís de l’absolutisme de l’Església, Silencio es debat en el xoc de cultures, en la cristianització d’un Japó del segle XVII, oposat a tot el que arribés d’Occident, i entossudit en l’extermini de creients i jesuïtes o l’apostasia com a salvació. Scorsese obre fronts crítics en aquesta dilatada pel·lícula, en alguns moments extremament pausada i metafísica, i entra en la contemplació, en la lluita interior davant el dolor, en la fe d’aquests joves jesuites que aniran a la recerca del seu mentor en un territori hostil, tant per a ells com per als japonesos conversos. Brutals martiris que se suporten davant d’un Déu desconegut i davant d’un ferotge, irònic i intel·ligent inquisidor amb prou mitjans per aconseguir la submissió moral. I entre tan complex entramat dramàtic i religiós, emergirà la figura d’un Liam Neeson que, com aquell coronel Kurtz d’Apocalypse Now, ens revelarà la seua veritat en el centre mateix d’El cor de les tenebres.