Et veuré a les pel·lícules

Tothom té gravades en la memòria escenes del cinema musical, sigui el seu gènere favorit o no. Recordo meravelles clàssiques com Camelot, de Joshua Logan; o Brigadoon, de Vincent Minelli; o la indispensable, divertida i optimista Cantant sota la pluja, de Stanley Donen, i, gravades en el record, les cames de Cyd Charisse que al costat de l’elegant Fred Astaire es marcaven un número memorable a Melodies de Broadway, també de Minelli, sense oblidar Christopher Walken ballant sobre la barra d’un bar en la injustament oblidada i arraconada Diners caiguts del cel, de Herbert Ross. I això que el musical no m’apassiona. Ara, amb La La Land cal rendir-se a l’evidència, a l’enorme bellesa estètica que respira aquesta pel·lícula, a la brillant història d’amor que explica entre un músic amb nostàlgia del jazz amb majúscules i una aspirant a actriu a la ciutat dels somnis, en ocasions trencats, que és Los Angeles. Visualment és una preciositat; els seus números musicals, d’una qualitat inqüestionable, sense pecar de melindrosos, i amb uns actors en estat de gràcia que saben fer de tot admirablement. Damien Chazelle s’atansa al clàssic per explicar una història de legítimes ambicions personals i de tendresa compartida, malgrat aquella frase que ens diu que l’amor és etern mentre dura. I en aquests dos personatges als quals la vida els porta on ella vol, en aquesta extraordinària el·lipsi del recorregut que traçaran tots dos, en aquest somieig del que va poder ser però no va ser, es destil·la un malenconiós encant, una complicitat que només tenen els amants lliures i una amargor consentida tan profunda que emociona.