La memòria dels morts

N

ingú recorda ja un documental dels anys 80 tan maleït com pertorbador dirigit pel valencià Ángel García del Val, l’explícit títol del qual, Cada ver es..., deia molt d’aquesta raresa del cine espanyol, que ens portava als soterranis de la facultat de Medicina de València per parlar amb el conservador de cadàvers Juan Manuel Espada, tant de la seua professió envoltat de morts durant quaranta anys com de la seua vida privada. I és que la realitat supera la ficció i desassossega veure, perquè algú ha de fer-ho, una tasca tan macabra. La autopsia de Jane Doe (tant John com Jane Doe és el nom que es dóna als Estats Units als desconeguts, al no ningú) ens trasllada a tall de pròleg a una casa en la qual s’ha esdevingut un assassinat múltiple i s’ha trobat una jove semienterrada al soterrani. Els propietaris d’una modesta funerària, pare i fill, duran a terme l’autòpsia de la jove per aclarir la causa de la mort.

El realitzador André Ovredal porta el fet de descobrir interioritats físiques i científiques en un ésser anònim fins al més pur terreny de la por, en un espai tancat on començaran a succeir episodis insòlits, on tot va prenent forma amenaçadora i sinistra, amb la misteriosa difunta com a protagonista de successos que entren per dret en el cine de gènere de terror, creant el sobresalt i aquesta angoixa tan familiar en l’espectador. I és que hi ha una memòria venjativa que no mor, una injustícia que no s’oblida i una esfereïdora promesa que no descansa.

Una cosa que òbviament no succeeix en el documental esmentat al principi, però que crea fins i tot més inquietud pel simple fet de ser autènticament real.