El lloc del pare

Si en alguna ocasió algú et pregunta si ets feliç, aquesta qüestió segurament vindrà d’una persona a qui li importes. I això és el que passa a Toni Erdmann quan un pare de comportament imprevisible li planteja a una filla executiva, d’aquestes que anteposen els interessos de la seua empresa alemanya en expansió a Romania, als de la seua pròpia vida. L’ambició d’una dona enredada en l’ànsia del triomf va deixant cicatrius en la seua privacitat que ella mateixa ignora. Aquest pare distanciat decideix anar a visitar-la a Bucarest, i ho fa amb aquest caràcter que l’identifica, amb benevolència però molt donat a reinventar-se, a interrompre sota la identitat d’un altre personatge, tot per remoure sentiments, de fer veure que la vida és una altra cosa.

Dir que Toni Erdman és una comèdia alemanya no dóna gaire expectatives donades les naturaleses serioses del país teutó, però entre moments agredolços, sentits i d’implacable tristesa s’obren instants carregats de complicitat, de situacions jocoses provocades per un ésser desenraonat que sempre entra en lliça en les situacions menys oportunes. Això, més aquesta transició d’una filla que s’espolsa tristeses per obrir-se pas sent ella mateixa. Tant l’actor Peter Simonischek com l’actriu Sandra Hüller respiren un aire de connivència que fa gran aquesta pel·lícula, que en les més de dos hores i mitja de metratge corria seriós risc de caure en fatiga, de fer-se interminable, però va salvant minuts a base de gràcia i afectivitat, una cosa que, sens dubte, ha estat considerada a l’hora d’atorgar-li nombrosos premis internacionals, a l’espera del que ofereixin uns Oscars que ja comencen a atalaiar-se a l’horitzó.