Nostàlgia del monstre

Crítica de Shin Godzilla

Existeixen pel·lícules que estan adscrites a la memòria en un lloc específic, en una sala de cine que ja només perdura en el record. Una d’aquests és el Godzilla dels estudis Toho, amb el realitzador Ishiro Honda com a precursor, que va assenyalar en certa ocasió que “els monstres naixen massa grans, massa forts, massa pesants, aquesta és la seua tragèdia”.

I a aquests descomunals éssers mutants que enderrocaven ciutats de cartró i arrasaven maquetes d’edificis i que posaven la població nipona en estat de xoc, un els recorda assegut i amb els peus penjant en el que era nostre Cinema Paradiso, el Viñes, on acudien en bloc els soldats de Gardeny, on el fum dels cigarros s’estancava a l’aire, amb el terra ple de closques de pipes i on era popular la fila dels mancs.

Tot era decadent, gastat, fins i tot la pantalla tenia un pegat enorme, però era el lloc dels programes dobles, i on es passaven les pel·lícules de Godzilla o de la tortuga Gamera, entre d’altres (t)errors de la ciència. Encara que els americans reprenguessin el mite, la nostàlgia ve donada per l’original, el japonès, i ara arriba Shin Godzilla per reafirmar-ho, amb un ésser que llança llamps i foc en el seu devastador passeig posant Tòquio potes enlaire. Els efectes especials són potents, tot és destrucció, però hi ha un altre tipus d’organització per combatre’l, la científica i militar al costat de la classe política, que fins i tot es planteja llançar una bomba atòmica sobre el seu territori, una cosa traumàtica.

Al final, tot és un déjà vu per tornar a l’evocació d’altres temps i altres àmbits, per recordar tant el passat d’un monstre singular com el nostre propi.