L’interior de la bèstia

El director M. Night Shyamalan va sorprendre tant, va desconcertar tant, va inquietar tant amb El sisè sentit, que fins i tot va aconseguir que l’aficionat a practicar

l’espòiler callés, que vencés l’impetuós desig de desmuntar l’escena final d’aquella magnífica pel·lícula, que el va encimbellar. Però aquest triomf tenia un revers: Shyamalan estava condemnat a realitzar pel·lícules que estiguessin al mateix nivell i això no va succeir, i a cada proposta –encara que títols com El protegit, El bosc o La visita no eren tan menyspreables com d’altres amb la seua firma–, l’aura de geni se li va anar apagant. Amb Múltiple ha aconseguit refer-se una mica de la desfeta i aconsegueix torbar, desassossegar, amb una història sobre el segrest de tres joves per part d’un pertorbat amb trastorn d’identitat dissociativa, un home que guarda al seu interior múltiples personalitats, a l’espera del naixement d’una altra més embogida, més poderosa, més letal. Shyamalan es revela com el que era: un mestre de situacions que trenquen la quotidianitat, d’escenes que admeten girs abruptes, visualment carregades d’inquietud, dominant espais tancats on els personatges queden a mercè de qualsevol de les identitats d’un psicòpata impredictible. La història es basa en els avenços d’una doctora que, a base de desxifrar codis de conducta, posa al descobert aquest geni del desdoblament, paper a càrrec d’un excel·lent James McAvoy que adopta diferents rols dins d’una mateixa persona. Fins i tot Shyamalan es permet jugar al cameo en un film que, malgrat l’adequada concepció, en alguns moments perd ritme. Encara que aquest detall no enfosqueix un bon intent per frenar un declivi anunciat per tothom.