Les petites coses belles

El gran escriptor Edgar Allan Poe assenyalava que la bellesa de qualsevol classe en la seua manifestació excita inevitablement l’ànima sensitiva fins a fer-li vessar llàgrimes. Potser això succeeixi en la seua màxima expressió, el cert és que moltes vegades en allò que passa desapercebut, en les petites coses, en el que resulta insignificant, rau l’essència de l’emoció, aquest entendriment que no cau en allò melindrós com a recurs fàcil dirigit a un públic infantil que mereix més respecte del que de vegades se li atorga. Aves de paso ens explica com dos amigues, una d’elles en cadira de rodes afligida d’una miopatia, decideixen pel seu compte portar un aneguet que creu que la seua mare és una d’elles, cap a un lloc lliure, on pugui estar amb els seus congèneres, davant de la impossibilitat de criar-lo en l’entorn paternal, on la mirada adulta trenca en ocasions per sobreprotecció els somnis més senzills. El regal d’un ou fecundat, el naixement d’aquest aneguet que no sap nadar i pot acabar els seus dies convertit en foie gras, promou una aventura extraordinària que esquiva obstacles, que busca aliats entre aquells que entenen els desitjos d’éssers carregats d’innocència i per descomptat tossuderia davant de causes que valen la pena. Certament, la línia que divideix una pel·lícula amb forts valors com resulta ser aquesta, bonica en tot el seu metratge, amb la trampa, amb allò cursi, podia haver-se creuat amb facilitat, però el director Olivier Ringer, multipremiat internacionalment per aquest film, ho esquiva elegantment amb un missatge tan bonic, instructiu i estimulant com el que proposa amb Aves de paso, aconseguint fins i tot que tornin a ser nens els que ja fa temps van deixar de ser-ho.