Els nois blaus

Dividida en tres fases en la vida d’un noi de barri marginal de Miami, Moonlight es revela com una de les pel·lícules més sinceres i singulars, explicada des del sofriment interior, focalitzada en un nen tancat en si mateix en un lloc on tot li és hostil, aterrit, que amb prou feines articula paraules però que ho revela tot amb la mirada. En aquest mateix nen entrat en l’adolescència, amb les mateixes ferides emocionals, acumulant dolor dins d’un entorn familiar trencat, amb mare drogoaddicta, amenaçat a l’institut per un bullying desesperant, i per la seua condició d’homosexual, en un lloc on ser dur és un imperatiu. I en una tercera part, revelant-se com un home que ha necessitat forjar-se una armadura física i afectiva, fet a si mateix a causa d’un aprenentatge i un recorregut vital extremament despietat.

Tanmateix, Moonlight, en aquesta història cruel que descriu, aconsegueix encarrilar moments delicats, que equilibren en part tanta pena secreta. Hi ha tendresa en la mirada pietosa cap a una mare dolguda en la seua indefensió; a aquell cap de zona de la droga, que juntament amb la seua noia el protegeix i li explica a la vora del mar com sota la llum de la lluna els nois negres semblen blaus; cap a l’amic de tota la vida que li va despertar reservats desitjos. Barry Jenkins ha fet una pel·lícula que eludeix els clixés, no hi ha enfrontaments racistes, ni blancs, ni més problemàtica que la que emmarca el mateix entorn, la intolerància del lloc on es naix. Un film enquadrat en una realitat, sense artificis, ni trampes argumentals, precís, clar, essencial, i és aquesta franquesa la que l’ha portat a ser ferm candidat a un merescut triomf.