Els fantasmes de la guerra

Si bé les cartelleres per aquestes dates proposen una sèrie de pel·lícules que porten amb si l’aurèola de possible triomfadora en la ja pròxima cerimònia dels Oscars, gairebé totes d’excel·lent factura, la qual cosa obliga a centrar-s’hi, no és menys cert que veritables joies cinematogràfiques que no estan en cap terna per assolir la glòria queden eclipsades i ocupen un racó que no mereixen. I això succeeix amb Frantz, un bonic i delicat treball no exempt d’arestes i turments interiors, que suposa per al qui subscriu aquestes línies una de les millors pel·lícules del panorama cinematogràfic, un treball de François Ozon sobri, elegant, en el qual apunten secrets de l’ànima, sentiment de culpa i un romanticisme que aflora i respira dins d’un marc de tragèdia. Frantz ja fa un temps que està a la cartellera i aquest remordiment porta a escriure amb retard aquesta crònica, aquest avís a navegants sobre un treball que s’inspira amb mestria en un altre firmat en el seu dia per Ernst Lubisch titulat Remordiment, tal com sona, que al seu torn, perquè tot en l’art té tendència a retrobar-se, va adaptar la peça teatral de Maurice Rostand L’home que vaig matar.Frantz, film rodat en un admirable blanc i negre en el qual afloren pinzellades de color, narra la història d’un soldat francès que viatja a Alemanya per lamentar la seua culpa davant de la tomba d’un soldat alemany, i per demanar perdó a la família i a la nòvia d’aquest. Darrere d’aquesta trama, es generen passatges emocionals, la mentida com a acte pietós, el rancor pels estigmes del conflicte i una reservada i infortunada aura romàntica. Un subtil però concloent al·legat sobre el dolor causat per la guerra i els seus fantasmes.