La magnitud de la tragèdia

Han passat quaranta anys des que la sèrie Raíces va impactar els televidents narrant les desaventures de Kunta Kinte, dels seus descendents i de la seua esclavitzada raça. I a la gran pantalla, títols solvents com Mandingo, de Richard Fleischer, o Amazing Grace, de Michael Apted, comparteixen temàtica al costat d’altres propostes més reconegudes com Amistad, de Steven Spielberg. Però va ser 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen, la que va tornar el 2013 a commocionar amb aquesta observació sobre la crueltat i l’atrocitat en territoris del Sud de blancs cap a esclaus negres. Aquella excel·lent pel·lícula no es tallava a l’hora de mostrar tot un rosari d’abusos i brutalitats inhumanes. Ara, el film de Nate Parker –que també es reserva el paper protagònic de Nat Turner, l’esclau il·lustrat en la Bíblia que, exercint de predicador amb versicles per amansir la ràbia captiva, era testimoni de càstigs i salvatjades de tot tipus i que, fart d’injustícies marcades a fuetades en la seua pròpia pell, va decidir liderar una rebel·lió que va desfermar tot el furor contingut, tota la còlera, amb resultats desastrosos per a totes dos parts– ens torna la tragèdia en tota la seua magnitud, amb escenes doloroses i un sacrifici estèril. El nacimiento de una nación, que manlleva el títol del clàssic de D. W. Griffith, en el qual els negres eren poc menys que micos, borratxos i busca-raons i el Ku Klux Klan, immaculats americans, intenta donar un altre pas de rosca a un tema que ja no se li escapa a ningú, i la seua perfecta ambientació i la seua dolorosa mirada indignen però no sorprenen. Potser perquè sabem que la iniquitat és un pervers defecte inherent a l’ésser humà.