On viuen els nens

En els recents Premis Gaudí, només una pel·lícula d’animació va optar al premi i, és clar, va guanyar. Un dels responsables d’aquest film va assenyalar sobre l’escenari el fet d’estar sols a la candidatura, la qual cosa demostrava com de difícil resulta fer una pel·lícula d’animació. Els anys que es tarda i les dificultats tècniques i pressupostàries que els acompanyen. L’animació és un art en constant evolució, laboriós, perseverant i atrevit, i si parlem de la utilització de la denominada stop motion, aquest moviment de figures fotograma a fotograma, estem davant d’un treball de xinesos. La vida d’en Carbassó, una producció suïssa que es pot veure al cine i també formant part de la programació de la Mostra de Cinema d’Animació, que s’inaugura avui a Lleida, el molt respectat internacionalment Animac, converteix allò visualment senzill en una ostentació de sensibilitat, un retrat agredolç d’un univers infantil que bascula entre el drama d’una vida amb una sort esquiva i l’alegria de sentir al costat d’altres éssers, dotats d’una forta càrrega emocional, per què La vida d’en Carbassó no és pel simple fet de ser animada una història complaent, sinó que a través d’un personatge a qui li ha tocat viure l’infortuni i la pèrdua, l’ingrés en un orfenat on viu un grup d’éssers que formen part d’una contundent realitat social, s’assisteix a una pel·lícula intel·ligent, bonica, que no defuig la seua mirada cap a un univers infantil que entendreix, mentre deixa planar en les seues figures carregades de vivor un halo trist, un missatge commovedor entorn d’una societat que sovint no mira cap avall, altura en la qual viuen amb els seus somnis els nens.