La ferida que no cessa

E

l realitzador iranià Asghar Farhadi, el més important del cine d’aquell país al costat del desaparegut el 2016 Abbas Kiarostami, no va anar a recollir el seu segon Oscar, després de Nader i Simin, una separació, del 2011, a causa d’una demencial política d’immigració obra i gràcia del nou –que no flamant– president americà, Donald Trump. Amb El viatjant, que al costat de l’Oscar ja havia recollit altres grans guardons, Farhadi remou la consciència emocional des del més profund. Esquerda la moral del que era un matrimoni on tot estava assentat en una relació estable, que comença a canviar quan la casa amenaça ensorrament i han de traslladar-se a un pis cedit per un amic de la companyia teatral que representa Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Fet que serveix a Farhadi per moure’s en diferents àmbits, tenint aquesta parella d’actors patint canvis anímics sobre l’escenari per també desenvolupar-los intensament en la vida privada, arran de l’atac que pateix l’esposa al nou domicili per part d’un estrany, succés que portarà a convertir-se en un intrigant drama, ja que la recerca de l’agressor i les circumstàncies van fent efecte, desgasten, danyen sentimentalment, humilien i motiven la revenja, desestabilitzant els dos personatges. Ell, professor movent-se entre la represàlia i una clemència forçada, que intenta segellar el conflicte que ha irromput a les seues vides per quedar-se enganxat en cada gest, en cada mirada, en cada paraula que inunda el cine de Farhadi, un cineasta que sap extreure de la simple quotidianitat les empremtes que deixen profundes ferides morals que no cicatritzaran mai.