Trist noi ocell

En l’animació no tot són prínceps i princeses, ni edulcorades històries, ni dolents predestinats a sucumbir per decret, ni animals antropomòrfics alegres i trempats. L’animació té també tractaments molt seriosos, extrets de la dolorosa realitat, producte del desassossec, carregats de pessimisme, però bonics en la seua pròpia aflicció. Desenvolupats amb mirada adulta, ombrívola i desencisada en els moments més sensibles. Psiconautas pertany a aquest grup de pel·lícules, manté en el seu metratge un to tràgic, inspirat en un còmic del 2006, creat per Alberto Vázquez, que va servir com a base per a un curtmetratge titulat Birdboy, que es va emportar un Goya el 2012. I és aquest noi ocell el personatge central, toxicòman i amb els seus dimonis interiors, guardià d’un halo d’esperança, d’un racó que resisteix ocult, la contaminada illa on viuen tant ell com animals i objectes humanitzats, amb diferents càrregues i tares dins de la realitat apocalíptica que els envolta, d’un univers estrany i anòmal. Birdboy i la seua amiga Dinki, una altra desheretada del feliç món adolescent, mantenen una relació marcada per l’impossible, el somni d’abandonar un lloc tan macabre, sigui físicament una, o amb l’ajuda d’estupefaents l’altre, en aquest entorn hostil i embrutit. La pel·lícula, guanyadora del Goya d’aquest any, manté un estil net, gairebé minimalista, que aconsegueix extreure moments de gran bellesa poètica enmig del caos, de la lletjor més absoluta. Per això, amb un desolador missatge, els seus somnis trencats, resulta difícil el seu encaix en el públic. Això depèn de com cadascú s’enfronti a allò original, a l’inusual, únic en la seua pròpia raresa.