En una illa al sud

D’entrada, els efectes visuals que es condensen en aquesta pel·lícula són d’una força a l’altura del seu mastodòntic protagonista, un simi gegantí amb ànima de guerrer, de supervivent, amb voluntat de preservar una illa maleïda fora de les amenaces de perilloses bèsties assassines, o de l’home, que tot ho fa malbé quan en té la més mínima oportunitat. Aquest Kong té bona planta, és solitari i en certa manera comprensiu, sap calibrar entre el bé i el mal que nia en les persones i en les bèsties, però indefectiblement planen en la memòria altres goril·les llegendaris, des de l’original del 1933, al cim de l’Empire State Building, seduït per la bellesa de l’actriu Fay Wray, passant pel del 1975, deixant lleugera de roba Jessica Lange, fins a arribar al del 2005, amb similar destí que els seus congèneres anteriors, posant en relleu un conte tràgic de belles i bèsties.

És un cine d’aventures, un cine que requereix acció continuada, enfrontament i un mínim missatge, i això ho té aquest Kong, que esquiva el seu fat des del principi. La pel·lícula ens remet als setanta, tot just acabada la Guerra del Vietnam, amb coronels malsans que no saben què fer en temps de pau i un grup de veterans soldats, al costat d’investigadors, aventurer de postal, científic obsessiu, atractiva reportera i aviador estancat en el passat, dins d’una espècie d’illa temàtica, jugant al salvi’s qui pugui. Amb reminiscències de Parc Juràssic, Apocalypse now, Adéu al rei o Infern al Pacífic, es forma un batibull que té energia a tort i a dret però molt poca mítica, d’aquella que alimenta la història mateixa del cine.

Kong