La imaginació heretada

Hi ha qui hi posa imaginació i atorga una volta de rosca a històries que ja havíem vist animades per obra i gràcia dels grans estudis Disney, com és el cas de l’adaptació del notable cineasta Terrence Malick amb El nou món, visió poètica i tràgica de la relació entre John Smith i Pocahontas. D’altres han fet del món dels contes adaptacions lliures, fins i tot irreconeixibles, per conquerir un públic nou que demana més força, més herois i més tècnica digital entre éssers de carn i ossos. Disney no s’ha quedat enrere a humanitzar els seus dibuixos –un clar exemple és El llibre de la selva– i amb La Bella i la Bèstia ha volgut apostar a cavall guanyador, a recuperar Bella, aquest personatge femení que resulta diferent de la resta; aquesta Bèstia atrapada en una maledicció que avança inexorablement, i a construir bellesa des de la foscor a base de romanticisme i, per què no dir-ho, cursileria, que es fa forta perquè res no serà igual. Bill Condon, responsable de dos entregues de la saga Crepuscle, sap com mobilitzar els vilatans francesos, com retratar l’idiota i com crear una atmosfera que funciona perquè tothom la reconeix. Com les cançons creades per Alan Menken; com el musical que ha estat tretze anys ininterrompudament a Broadway, i aquests objectes amb segell Disney que cobren vida per alegrar una història que entremescla el macabre amb el melindrós amb naturalitat. És la memòria immediata i, darrere, oblidada entre la boira del blanc i negre surrealista i gòtic, queda aquella admirable versió de Jean Cocteau, tan extravagant en el seu dia. Són uns altres àmbits, uns altres temps, temps en els quals no recordem el que va succeir abans-d’ahir.