Mossegades de realitat

L’argument d’aquesta pel·lícula és un accelerat curs d’iniciació de la protagonista a l’entrar a la universitat de veterinària, on les novatades, les festes salvatges i els estudiants amb ressaca semblen zombis, a més de la seua condició de vegana que es transforma i es redirigeix cap a desitjos inconfessables. Per això, Crudo no és una pel·lícula que faci por sinó que causa un altre tipus de sensació, més incòmoda, més desagradable, més real, atansant-nos cap a una representació moderna de l’antropofàgia com un llegat dorment, que quan s’activa es converteix en un exalçament de l’horror. Hi ha una compromesa naturalitat en aquesta pel·lícula sobre moments que desassosseguen per aquests accidents forçats que sorprenen per una cruel essència, per la gratuïtat d’accions doloroses que van tenyint de sang la quotidianitat d’un lloc que es torna dantesc. Crudo exposa el canibalisme no com una terrible circumstància congènita sinó com un destí al qual cal acostumar-se, que s’ha d’acceptar, superar, que creix des de l’interior i es justifica pas a pas en la jove protagonista i en la destructiva relació amb la seua germana. Lloada en nombrosos festivals de tall fantàstic, amb dosi d’un gore que inquieta pel seu to veraç, la història avança sense maquillatge, sense evitar ferir susceptibilitats, matant-les directament. Encara que posats a triar una pel·lícula sobre menjadors de carn humana, caldria recordar aquell Caníbal de l’espanyol Manuel Martín Cuenca, en la qual almenys el magnífic Antonio de la Torre, en el seu rol de taciturn sastre granadí, filetejava i passava per la planxa, volta i volta, la per a ell exquisida carn de les seues víctimes.